El Punt Avui.

Cultura i cultura catalana, ara

03/11/13 02:00 -
ll. cruset / arxiu
L'accés a la culturaha estat viscut com un objectiu democràtic; va ser aspiració i lluita dels treballadors
La modernitatassumeix la responsabilitat del llegat cultural com a sòlid bé comú i signe identitari
En la postmodernitat,garantit l'accés a la cultura, l'educació ha canviat el concepte de cultura com a objectiu
Els mitjansimposen
la imatge com a veritat, perquè pot ser transmesa i rebuda
com a realitat
Una part important de
la cultura catalana (de Catalunya i d'altres països de llengua catalana) és
en castellà o en francès
Catalunya ha generati enriquit una literatura en català que mereixeria la normalitat de tenir un estat que no ha tingut
El més normalés que la literatura catalana vagi sent reconeguda com la pròpia de la cultura catalana
Políticament,el més normal és l'oficialitat del català i protegir-lo de la contínua interferència del castellà
La culturahauria de ser l'ànima del procés que
la societat catalana té
en marxa

La paraula cultura, en el sentit que ara hi donem, designa en llatí, d'on prové, una qualitat individual, d'una persona. Nosaltres, si bé prou que podem parlar de la cultura d'una persona, usem sovint aquest mot referit a un grup o col·lectiu humà. Els grecs tenien un altre nom per a aquest sentit col·lectiu: en deien paideia, un mot important perquè indica igualment la cultura, en sentit general, i l'educació; per ells, ser culte i ben educat era condició de ser un bon ciutadà.

En l'àmbit de la cultura com a qualitat d'una persona, ha estat històricament privilegi de les esglésies, les corts i les oligarquies urbanes. La cultura com a bé comú ha estat més aviat vinculada a la democràcia: a les formes lliures i igualitàries d'accés al saber, o sigui, a l'educació (que ha de ser, doncs, garantida a cada ciutadà pel seu estat).

En la modernitat, l'accés a la cultura ha estat viscut com un objectiu democràtic; va ser aspiració i lluita dels treballadors, sobretot d'ençà de la Revolució Industrial. El procés en virtut del qual el capitalisme va integrar aquesta aspiració es troba en l'arrel mateixa de la problemàtica de la cultura avui. L'ambició dels treballadors era, d'entrada, política i social, i el mercat l'ha anat convertint en econòmica per al consum.

En la modernitat, l'exigència i el plaer van amb la cultura. La modernitat, d'altra banda, assumeix la responsabilitat del llegat cultural com a sòlid bé comú i signe identitari. Aquesta assumpció implica el projecte d'anar fent participar tots els ciutadans en aquesta responsabilitat, posant la cultura a l'abast de la majoria i donant a tothom l'educació necessària. L'educació, en establir-se com un dret, esdevé també un deure. La intel·ligència i l'estudi esdevenen una forma de mèrit socialment reconegut. La cultura va amb la promoció social.

En la postmodernitat, garantit en certa manera l'accés de tothom a la cultura, l'educació ha canviat el concepte de cultura com a objectiu, i la implantació del consum cultural com a dret (sense contrapartida de deure, des del punt de vista intel·lectual) ha situat la cultura en el context general del mercat. És del tot irrenunciable el progrés, per l'educació, cap a l'accés universal a la cultura, però en contrapartida els fonaments i els objectius de l'educació han sofert canvis força substancials.

L'estat, a més de ser el responsable que el sistema favoregi aquest objectiu de l'educació (que no en deixi ningú al marge, independentment de les circumstàncies de cada cas; que la societat valori la formació, la cultura dels ciutadans), n'és també de conservar i fer accessible el patrimoni i de garantir-ne l'acreixement, tant des del punt de vista de l'estudi i la recerca com des del de la creació.

Cada cultura és el resultat de la política i la societat, històricament considerades, d'una comunitat, o sigui, una tradició, i és alhora l'ús que cada comunitat fa d'aquesta tradició i la seva continuïtat en les actuals condicions polítiques i socials. El criteri per distingir les cultures és la llengua, fet que indica el paper central de la llengua i dels seus productes (la literatura sobretot) en l'especificitat de cada cultura. En la modernitat, aquest paper central es basava en el valor de la paraula. La paraula demanava la seva conservació i difusió en documents, en diaris i en llibres. I, doncs, la cultura era percebuda com a conjunt de textos. La imatge i els seus suports han modificat, en el marc de la comunicació, aquesta centralitat de la paraula; els mitjans imposen la imatge com a veritat, perquè pot ser transmesa i rebuda no com a opinió, sinó com a realitat.

D'altra banda, la cultura no és només la d'una llengua o la d'un lloc; és també el conjunt de les cultures, la participació de les diverses comunitats i llengües en la cultura universal. Cada cultura és també la manera com cada comunitat participa en la cultura de la humanitat. Aquí el problema no és la competició de la imatge; el problema és la desigualtat de les llengües. Hi ha les anomenades pels occidentals llengües de cultura, que eren així definides per la tradició cultural de cada una, i hi ha també les llengües de mercat, les que permeten crear opinió i fer negocis arreu del món.

En les circumstàncies actuals, quina és la relació entre llengua i cultura des del punt de vista dels estats? D'una banda, la primacia correspon en general a la imatge i a les indústries culturals, val a dir, als usos de la cultura per produir-ne béns i serveis socials. D'altra banda, l'especialització en la recerca ha comportat l'ús d'una llengua comuna diferent, l'anglès, en la difusió d'impacte dels avenços, particularment en el camp científic. Només la literatura conserva una relació fins ara imprescindible amb la llengua, des del punt de vista de la producció i també del consum; el teatre i el cinema també són altament significatius en aquest context, i igualment totes les indústries de la comunicació. I també cal tenir present que una part considerable dels objectes i productes culturals, com ara els de la pintura, l'escultura i l'arquitectura, no són lingüístics. I, doncs, és pertinent separar llengua i cultura?

En la modernitat, a cada cultura correspon un estat nació, i a cada estat nació correspon una llengua, que ha produït i produeix una literatura. Ha format part de la modernitat la constitució de cultures nacionals que s'han convertit en signes d'identitat indeslligablement unides a la llengua de cada estat nació.

En la modernitat, Catalunya no ha tingut estat propi. Hi ha hagut una literatura en català, i alguns catalans han escrit en la llengua de l'estat al qual pertanyien, que no era el català. Aquesta situació dura encara. Hi ha una part important de la cultura catalana (de Catalunya i també dels altres països de llengua catalana) que és en castellà o en francès. Històricament, a Catalunya la literatura catalana ha hagut de coexistir amb la castellana, a la qual els catalans han contribuït des del punt de vista de la creació i de l'estudi (contribució que hauria de ser considerada part de la cultura catalana). Això ha de ser considerat un guany o una desgràcia? Atesa la general homologia entre llengua i literatura i estat, és clar que aquesta situació no és normal. Catalunya ha generat i enriquit una literatura en català que mereixeria la normalitat de tenir un estat que no ha tingut mai; perquè, per les obres que ha produït, es podria considerar capdavantera entre totes les literatures del segle XX i ara mateix podria tenir molta més presència, arreu, en la indústria editorial (però, sense estat, no ha trobat les institucions ni el prestigi exterior suficient per fer-se valer).

Políticament, de cara a la construcció de la cultura d'un estat, el més normal és l'oficialitat del català i protegir-lo de la contínua interferència del castellà, i el més normal és que la literatura catalana vagi sent reconeguda com la pròpia de la cultura catalana. Un estat català bastaria que assegurés a la literatura castellana (no només a la produïda en el domini lingüístic català) un tracte, de reconeixement i respecte, com el que la literatura catalana no ha rebut mai de l'Estat espanyol; una bona part de la literatura castellana, del seu conreu i del seu estudi, forma part del patrimoni cultural català, històricament, i cal tractar-la com un bé comú. Cosa que no implica, necessàriament, l'oficialitat de la llengua castellana. La literatura castellana, en el futur immediat, no ha de tenir a la cultura catalana el mateix tracte que les literatures d'altres llengües, perquè la seva aportació al patrimoni català ha estat i és diferent.

Fins aquí aquest article és un resum de la primera part d'un text que em va encarregar el president de l'Institut d'Estudis Catalans perquè servís de base al debat sobre la cultura que, dins de la sèrie Qüestions d'estat, s'hi va celebrar dimecres passat. Aquell text continua ara amb unes reflexions sobre patrimoni i creació, sempre entre el privat i el públic, amb algunes consideracions sobre museus i biblioteques i el sistema universitari, amb el plantejament d'aspectes en què la responsabilitat i les opcions individuals es troben amb necessàries regulacions públiques, polítiques (com ara la religió, per exemple) i planteja en general tot de temes concrets; sempre des de l'assumpció que el tema principal en la cultura és si políticament se la vol considerar el punt nodal dels programes de govern o bé únicament un seguit de temes particulars que calgui gestionar i prou. Aquell text en la seva integritat és trobador a www.questionsdestat.cat i el lector interessat el pot consultar, però ara no m'és possible d'informar sobre tots els aspectes que hi són considerats o al·ludits. En la seva darrera part, aquell text defensa la consideració política de la cultura com a eix de l'obra d'estat. Tancaré aquest article amb un resum d'aquella darrera part.

Vivim en una societat globalitzada. La intercomunicació i el mercat tendeixen a crear trets comuns, compartits, entre cultures i entre estats; els trets més específics, de la mena que siguin, cada vegada més corren el risc de ser considerats locals, propis d'una zona. En el context de la globalització, l'equilibri entre trets comuns i trets particulars ha de ser mantingut, dins de cada cultura, i s'hi ha de consolidar la tendència a situar en un context global els aspectes culturals més locals. La cultura catalana, amb un estat que la pensi com a pern de la societat, no s'ha de limitar a rebre, a participar passivament en la cultura global; ha de contribuir a crear-la aportant-hi la seva especificitat.

Moltes veus han demanat, assenyadament, un discurs de fons per al procés que la societat catalana té en marxa. La cultura n'hauria de ser l'ànima. Un projecte de col·lectivitat basat en la cultura, que pensi els grans temes des de la consciència que són culturals, tots ells, que reclamen plantejaments prou universals ni que les solucions siguin d'aplicació concreta; un projecte així podria ser el discurs de fons d'una societat més enraonada i més sensible, o sigui, més justa.

Sense aquest projecte o discurs de fons, sense el plantejament cultural i global, integrat, dels grans temes, tot seguirà sent concret i l'opció serà gestionar-ho tot, ara això ara allò, sense una continuada atenció al total, al projecte. Cal coordinar els diversos operadors intel·lectuals, amb un sentit positiu. Els polítics han d'estar al servei de la cultura, actuar convençuts que només un discurs de fons sòlid, atent a la història, al present immediat i al futur de tots els humans, pot fonamentar un canvi que és necessari, un gir el sentit del qual pot assenyalar un país petit convençut dels seus valors i amb ganes de fer decisiva la seva aportació al futur de la humanitat.

CARLES MIRALLES
Poeta. Catedràtic de filologia grega a la UB
Nascut a Barcelona el 1944. Poeta guardonat amb diversos premis. Catedràtic de filologia grega a la Universitat de Barcelona, de la qual ha estat vicerector acadèmic. És director de la revista Ítaca de la Societat Catalana d'Estudis Clàssics i ha estat president del consell supervisor del Termcat.
Darrera actualització ( Diumenge, 3 de novembre del 2013 02:00 )