Quan el jonc es doblega“La il·lusió és la mala herba més tenaç de la consciència col·lectiva. La història ensenya, però no té alumnes” HAntonio Gramsci Filòsof marxista italià i ha gent que té por d’una intel·ligent moderació catalana. Aquesta setmana ha quedat ben palès. D’adversaris de la moderació n’hi ha. A Barcelona i a Madrid. A Catalunya, perquè les majories no estan clares –ni ho estaran en els pròxims temps– i hi ha gent verbalment radicalitzada que té por d’un moviment brusc de les línies divisòries. Ara per ara es viu bé a l’interior d’aquest 80% partidari del dret a decidir, l’única majoria clara aparentment existent. La paraula moderació fereix a Catalunya al par tit de la il·lusió, que tendeix a interpretar la política i les contradiccions socials en termes voluntaristes, molt d’acord amb els corrents pedagògics dominants els darrers trenta anys al país. Al par tit de la il·lusió i amb tot l’afecte està dedicada la citació que encapçala aquest article. La il·lusió és un bé per a la vida cívica, però mai ha decidit cap combat polític d’envergadura. Després d’haver memoritzat el més suggerent dels aforismes gramscians, aquell que parla de l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència, la comparació de la il·lusió amb una mala herba té el sabor amarg del vermut de Torí –ciutat en la qual Gramsci, nascut a Sardenya, va madurar–, és pertinent. (La frase pertany a un article sobre Espanya i Itàlia publicat a la revista L’Or dine Nuovo, el mes de març del 1921.) És a Madrid on la moderació catalana té avui els adversaris principals. Les enquestes, les que es publiquen als diaris i les que encarreguen els partits, assenyalen una gran zona catalana de consens –l’única– al voltant de la consulta, molta fragmentació en l’opció de vot, un descens lent i persistent de la suma de CiU i ERC (amb ERC avançant a CiU) i una creixent concentració del vot antiindependentista a favor de Ciutadans, que apareix com una opció fresca i gens contaminada per les ingrates tasques de govern. (A una escala menor, passa el mateix amb els fraticelli de la CUP.) Aquest és el quadre català –provisional, sens dubte– i a aquest quadre la dreta de la dreta li vol injectar tota la pressió possible, amb dos objectius. Primer objectiu: cohesionar amb el potent argument emocional de la unitat d’Espanya un electorat conservador desmotivat per la crisi i l’escàndol Bárcenas. Segon: exasperar el català il·lusionat amb la sobirania fins a provocar un quadre ingovernable. Amb les dades actuals de les enquestes i sota una forta pressió emocional i política –principal especialitat de la indústria mediàtica madrilenya–, el sobiranisme podria arribar a perdre unes eleccions plantejades en clau plebiscitària. Ja ho va dir José María Aznar fa uns mesos: “Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya”. Si tan clara és l’estratègia aznariana i a més encaixa amb els consells del sociòleg Pedro Arriola a Mariano Rajoy sobre els sis milions de vots que s’ha d’assegurar el PP per guanyar les eleccions europees de maig del 2015, per què el Govern espanyol reobre ara expectatives de diàleg amb Catalunya? Per tres motius. Per evitar que el marc ideològic, encara prestigiós, de la paraula moderació es quedi en mans catalanes. Per intentar obrir una escletxa més gran entre Josep Antoni Duran Lleida i Artur Mas –dependrà d’ells dos i de ningú més que això passi–, i per enviar un cert senyal de flexibilitat a Europa, després del psicodrama de la plaça de Colón de Madrid a propòsit de la sentència del Tribunal d’Estrasburg. Europa i les perspectives de recuperació econòmica no volen drames. Alemanya està teixint un nou pacte intern entre conservadors i socialdemòcrates i d’aquest pacte sortiran els nous ajustos de l’ordre europeu. Els dirigents polítics i econòmics alemanys no entenen que no hi pugui haver un pacte intern a Espanya. En aquest context, una lluita caïnita espanyola és absolutament excèntrica. I el PSOE, amb Alfredo Pérez Rubalcaba provant d’obrir un espai propi de maniobra. Un pactisme torpedinat per l’ambició del nou grup dirigent sevillà, què necessita avançar les eleccions regionals andaluses per tal d’obstruir el fort ascens d’IU, ara reforçada per un nou lideratge. Apunteu el nom: Antonio Maíllo, 47 anys, cordovès, professor de llatí i grec, membre del PCE. IU és l’única formació política d’àmbit espanyol que dóna suport al dret a decidir català. Raó de més perquè Susana Díaz i Mario Jiménez collin Rubalcaba en la direcció contrària. El PSOE és avui un vesper. Aquesta setmana celebra la seva conferència política. Resum de la conjuntura: moviments tàctics en fràgil equilibri, com els pilonets de pedra que fan els budistes. Compte amb l’empatx d’il·lusions –també les il·lusions moderades– i atents al vell consell oriental: quan creix la pressió –del vent–, el jonc es doblega per no trencar-se. |