• 3 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • L’ÁGORA José Antonio Zarzalejos

El dividend independentista


Els processos polítics audaços es converteixen en temeraris quan la seva eventual consecució pot portar als seus impulsors a l’autodestrucció. És el que està passant amb el procés sobiranista a Catalunya. La massa crítica de l’energia independentista l’estan posant, d’acord amb les enquestes i sondejos públics i privats, les classes mitjanes catalanes i la seva burgesia, agrupades fins ara en CDC i Unió, partits que han vingut conformant una exitosa federació que ha governat durant gairebé un quart de segle. Però mentre són les franges centrals de la societat catalana les que s’enrolen en el procés independentista, és a dir, inverteixen en ell el seu capital polític, resulta que el dividend el cobra l’esquerra republicana.

ANNA PARINI

A raó d’errors de càlcul ja relatats fins a l’excés, ERC s’ha alçat amb el sant i l’almoina. Després de participar en dos tripartits d’infaust record i pitjor resultat, la formació de Junqueras va absorbir el 25 de novembre del 2012 part de l’electorat de CiU, ha pactat amb Mas l’estabilitat del Govern sense entrar en ell, assumeix el lideratge de l’oposició i es beneficia del fort desgast de l’Executiu. I no només això: les enquestes, a més de valorar millor el seu líder que el president, auguren un daltabaix de CiU –si és que la federació aguanta unida– de tal manera que l’hegemonia del nacionalisme passaria de CDC i Unió a ERC.

En aquestes circumstàncies, no és que calgui rectificar el procés sobiranista només per la seva alta improbabilitat jurídica i política, sinó que s’haurà de fer per pura supervivència, tret que les classes dirigents centrals a Catalunya i CiU estiguin disposada a lliurar el país al model socioeconòmic i polític d’una esquerra tan carpetovetònica, passada i amb pulsions insureccionals com és la d’ERC. En aquest precís moment, aquesta és l’autèntica qüestió. Dit en refrany popular: uns carden la llana (CDC i Unió) i d’altres tenen la fama (ERC). Assistim a una grotesca pràctica de la llei de l’embut.

L’oferta que pugui fer el Govern i que dimarts passat reclamava Francesc Homs per entaular un diàleg, disposaria, de produir-se, d’un radi reformista i d’un perímetre constitucional, que podria desembocar en un referèndum. I així, CiU s’enfrontaria a un dilema: o trencar amb l’Estat, o fer-ho amb ERC. Perquè ni des de la Moncloa, ni des del Congrés, ni des de la societat espanyola no es podria donar satisfacció a les demandes de màxims (la secessió). Tornem on érem: la independència de Catalunya s’escapa a la versemblança i l’immobilisme atempta contra la realitat catalana.

Localitzar territoris de trobada és tan possible ara com ho va ser en altres moments històrics. En tot ells –del 1640 en endavant hi ha episodis abundants– convergeixen dos factors: d’una part, la tensió centrífuga catalana amb una autopercepció nacional perseverant i una militància identitària secular; i d’una altra, que, abans o després, el pacte amb l’Estat ha estat el millor instrument de convivència recíproc. Fins i tot quan durant una dècada (1641-1652) Catalunya es va creure més ben emparada per la corona de França, lliurant a Lluís XIII el Comtat de Barcelona, va acabar per tornar al jou més benigne de Felip IV. Recordem l’advertència de Ciceró: qui oblida la història es condemna a repetir-la.

El que passa a Catalunya –ningú més enllà de l’Ebre no pot oblidar-ho– és, per una part, símptoma d’una fallida sistèmica del règim constitucional del 1978, i per una altra, conseqüència d’una cadena d’errors en la qual tots han inserit una baula. El frustrant trànsit de l’Estatut del 2006, reacarnissat amb la crisi econòmica que ha abocat a Catalunya a una insuficiència financera més aguda que en altres comunitats, està en l’origen immediat d’aquesta conjuntura crítica, encara que el mediat calgui remuntar-lo a un patològic desenvolupament constitucional de l’anomenat pacte apòcrif (la diferència mai no concretada entre nacionalitats i regions) que va crear la bombolla autonòmica en detriment de la voluntat implícita del constituent de reconèixer en plenitud i de manera concloent realitats com la catalana.

Ofertar una alternativa a la situació de Catalunya no és alguna cosa graciable o discrecional per a l’Estat. És obligat perquè si els independentistes practiquen respecte d’Espanya l’alteritat, els que no ho són a cap efecte han de practicar respecte de Catalunya la proximitat. La temptació de sostenir la temeritat política o l’afany de revenja són plantejaments inassumibles i incivilitzats, democràticament ínfims i èticament rebutjables. “En política s’han de guarir els mals, mai venjar-los”, va escriure Napoleó. I tenia raó.