• 6 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

La famosa “voluntat política”


Sovint, els polítics i els comentaristes, referint-se a la manera de solucionar un determinat problema, solen dir: “Això s’arregla amb voluntat política”. I naturalment que és així! En tots els casos! Sense voluntat política, és a dir, sense un àmbit en el qual les actuacions del poder s’adoptin segons criteris d’oportunitat i conveniència, els poders públics mai no prendrien decisions, és a dir, no governarien.

Però la majoria de les vegades, la frase “això s’arregla amb voluntat política” té un altre significat: adoptem una decisió encara que sigui contrària a la llei, ja que la voluntat de qui té poder no pot ser limitada pel marc legal. I això no és així, naturalment que no és així!, almenys en un Estat de dret. Vegem.

En totes les decisions dels poders públics, tant en les més rellevants com en les d’una importància menor, hi ha voluntat política. Contraposem dos exemples. La reforma de la Constitució, els estatuts d’autonomia, les bases del règim local, la llei del Poder Judicial, el Codi Penal o el Civil, les lleis processals, les que regulen drets fonamentals i tantes d’altres són normes de tal dimensió que no és necessari insistir que per elaborar-les i aprovar-les s’ha necessitat voluntat política.

Però una llei molt menys rellevant, com és, per exemple, la llei de Vies Pecuàries, on, bàsicament, es determinen les rutes per on discorre tradicionalment el trànsit ramader i es regulen les facultats que sobre aquestes vies exerceixen els poders públics –en especial la delimitació, l’amollonament i la desafectació–, també requereix voluntat política per ser aprovada. I en reglaments de molta menor importància, així com en l’esfera discrecional dels actes administratius, també té un cert paper la voluntat política del titular del poder que els aprova, encara que sigui en aquest cas un funcionari de rang menor.

Per tant, en tota decisió dels poders públics hi ha forçosament un àmbit en el qual es desplega, amb més o menys intensitat, la voluntat de l’òrgan que té competència sobre la matèria en qüestió.

La norma, doncs, no pot predeterminar en la seva totalitat una decisió que sempre contindrà elements polítics, és a dir, d’oportunitat o conveniència discrecional i no només de legalitat.

Ara bé, si això és cert, també ho és que estem en un Estat democràtic de dret en el qual els poders públics –i també els ciutadans– es troben sotmesos a la llei o, més pròpiament, a l’ordenament jurídic, és a dir, al conjunt de normes jurídiques, ordenades mitjançant principis, la finalitat de les quals és garantir la llibertat i igualtat dels ciutadans.

Els principis que regulen les relacions entre les normes d’una ordenació –jerarquia, temporalitat, competència, especialitat, entre d’altres– permeten que aquestes no siguin contradictòries sinó coherents entre si i que sempre una norma, o la seva absència, pugui resoldre d’acord amb el dret un determinat supòsit de la vida social.

Així, els poders públics saben per endavant quines són les seves competències –és a dir, el seu poder– per regular una matèria i els ciutadans saben, també per endavant, quin és l’àmbit de la seva llibertat.

D’altra banda, aquest límit a la llibertat de les persones establert per les normes jurídiques és legítim perquè aquests principis reguladors de l’ordenació estan basats en les regles de la democràcia.

Examinem, per exemple, la raó del principi de jerarquia normativa. Per què la Constitució és jeràrquicament superior a les lleis i tota llei que la contradigui és invàlida? Perquè la Constitució expressa la voluntat –política, sens dubte– del poder constituent de tot el poble, que és superior al dels poders constituïts –legislatiu, executiu i judicial– creats per la mateixa Constitució. Per què la llei és jeràrquicament superior a les normes reglamentàries, per exemple, als decrets? Perquè la llei emana dels parlaments, òrgans que representen el poble, i els reglaments emanen dels governs, triats pels parlaments.

Si l’ordenament jurídic d’un Estat democràtic té una característica indiscutida és que es tracta d’un ordre raonable de convivència, és a dir, un ordre basat en principis acceptats per la majoria amb una lògica interna que només és explicable en funció de la seva única finalitat: garantir la llibertat de totes les persones, organitzar la societat perquè totes elles tinguin igual grau de llibertat.

En definitiva, en un Estat democràtic de dret la voluntat política de qui exerceix el poder està limitada per les normes, per l’ordenació, i totes les decisions preses pels poders públics són legítimes sempre que siguin adequades al marc legal, ja que les normes jurídiques són democràtiques perquè cada una, en el seu nivell i grau, expressa la voluntat de la majoria dels ciutadans.

Per tant, la famosa voluntat política, si s’expressa al marge d’aquest context jurídic, no només no és legal, sinó que és democràticament il·legítima.