• 3 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • José Luis Álvarez J.L. ÁLVAREZ, doctor en Sociologia per la Universitat de Harvard i professor d’Insead, París-Singapur

Rajoy: monòleg interior


 Estic fins al carallo de tanta ansietat de lideratge per Catalunya… Qui ho demana? Piqué, fugit a la privada!, Aznar, colleccionista d’enemics!, empresaris, sempre de perfil…! La meva mala sort sembla cosa de bruxas e meigas. Primer l’11-14 M i ho pago jo… Després l’economia… Si hagués estat president el 2004 m’hauria estalviat la crisi i ara estaria passejant amb Viri, Sanxenxo a l’estiu, Santa Pola a l’hivern, però toca el que toca i no em queixo, com sí que en fan alguns que s’agafen l’autoestima amb paper de fumar… Vaig saber resistir les súpliques de “rescat” i estem recuperant-nos… I ara Catalunya… Sí, estic disposat a moure’m des de finançament especial a millorar la Constitució… condicions la sobirania i la serietat: sóc registrador i un nyap com l’Estatut amb mi no… I a Mas, encara que no està sent ni “diligent i ordenat empresari” ni “representant lleial” (encara me’n recordo ad verbum del que vaig estudiar en les oposicions, quina memòria conservo!) dels catalans assenyats, podria ajudar-lo, al cap i a la fi és com jo, un administrador en política… Mas és fins i tot més flexible que jo, que almenys crec en l’Estat… Mas ha d’ajudar-se i ajudar-me: Per exemple no pot negociar de partida que independència a les bones, consulta, o per les dolentes, la DUI… I Mas ha de reconsiderar els que l’envolten, tret de Mas-Colell i, em diuen, el conseller Vila, no estan a l’altura de Catalunya, surten pocs opositors d’elit...! I no tornar a equivocar-se: A qui a Convergència se li va ocórrer abandonar l’ambigüitat a la tardor del 12? Saltar-se etapes com el Pacte Fiscal sense apurar-les...! Ho vaig llegir a La Vanguardia després de la Diada del 2012, quan era difícil dir-ho, que Convergència estava “estratègicament arraconada”, per un tal Alvarez, del que em diuen de Comunicació que no saben de quin costat està, clar és gallec… La política hauria d’estar reservada als gallecs: amb sentit comú, no creem problemes on no n’hi ha, sense fantasies ni narcisismes, manejant temps i tàctiques…Y no cometre altres equivocacions com va fer Mas en presentar l’esdeveniment “Espanya contra Catalunya”, en dir que ara sí que es pot guanyar, què imprudent posar les coses en termes de guanyar/perdre! Això és llenguatge d’ERC, Omnium, ANC, CUP i la monja Forcades. Quina tropa! fins i tot pitjor que els meus…! Arriola, el meu sociòleg, competent no com els de Mas. Quin fiasco les autonòmiques!, diu que passen dues coses alhora. Primera, un “torneig” de professors, periodistes, polítics autòctons, consultors i petits empresaris dependents de la Generalitat, grups socials que no afegeixen valor, contra nosaltres, l’Estat, ara que pensen que l’art. 8.1 de la Constitució és paper mullat –pot ser… o no. Aquest torneig està guanyat. Així ho vol Europa. Segona, un cop intern a Catalunya, datat a la tardor del 2012, d’aquests grups sense vocació ni capacitat de govern contra les elits tradicionals catalanes que els havien utilitzat per mantenir, amb el catalanisme, controlada una societat tan antisistema, tan procliu a l’anarquisme… L’agent es va revelar contra el principal... Mas s’ha d’adonar que una cosa important va passar el setembre i no va ser la Via Catalana que va ser un fracàs: ni va augmentar l’independentisme, cap país seriós no s’ha apuntat a fragmentar Europa i el pitjor, per a Mas i per a mi!, és que la resta d’Espanya se n’ha atipat i la unitat i la igualtat la defensaran, i máis que ens ninguén és un lema més poderós que el dret a decidir… Tinc menys marge, a Espanya s’accelera el populisme, el de Rosa Díez –frívola com Zapatero, vanitosa suprema– Ciutadans i d’altres… El moment populista és ara, sortint de la crisi, no abans, i l’element central serà la ràbia contra nosaltres i PSOE i l’anticatalanisme, de la mateixa manera que el cor del populisme a Catalunya és l’antiespanyolisme i el radicalisme que s’està carregant a Convergència… Mas, jo i les classes mitjanes tenim el mateix adversari, el populisme, quina necessitat de treballar junts! A veure si Mas ho veu, li costa d’adonar-se de les coses… La clau per estabilitzar el futur a Catalunya és reforçar les seves classes mitjanes amb un partit com Déu mana, o Convergència es desradicalitza o se substitueix: no pot ser que l’assenyada classe mitjana catalana tingui un partit insensat… Per a aquesta operació no m’importaria amortitzar el Partit Popular català, sense arrelament ni lideratge (llàstima que Moragas no vulgui anar de cap a Barcelona per substituir Alicia, voluntariosa però desbordada) i deixar que els nostres vots vagin a Unió si això ajuda a recompondre el centre català… La millor tàctica en política és sempre l’homeopatia: els catalanistes moderats han de vacunar la societat dels catalanistes immoderats… M’ha passat Moragas uns versos esplèndids d’un poeta anglès, un tal Yeats: “The best lack all conviction, while the worst? are full of passionate intensity”. Final de la cita. Que llestos que són aquests diplomàtics a l’anglesa! Hi ha massa apassionat –inútil, sorollós, exhibicionista– a Catalunya i Espanya… Fins ara sempre els he derrotat: Què se n’ha fet, d’Aznar? Mayor? Aguirre?, Rouco i la Cope? Fins i tot l’Esperit Sant està del meu costat i els ha castigat amb un bisbe de Roma d’esquerres… La meva única passió, a més de la Gran Boucle, és el menyspreu que sento pels apassionats… Això de Catalunya, si es fa al meu ritme, i Mas i les classes mitjanes catalanes se n’adonen que el problema és el populisme i no l’Estat, està guanyat.

OSCAR ASTROMUJOFF

Nota: Aquesta transcripció d’un fragment de consciència del president Rajoy és pura ficció. O no.