• 5 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García

Guardians de les essències


El debat independentista està dinamitant la tranquil·litat interna de la majoria dels partits catalans. Tret d’Esquerra i Ciutadans, la resta el viu amb neguit. A CiU s’esquerda la federació i, encara amagats, esperen els desobedients dels dos partits; al PSC es pateix fora mida per contenir el malestar del sector nacionalista mentre s’aguanta la irritació dels companys del PSOE; a Iniciativa bullen les discussions encara que es cuiden molt d’exterioritzar les diferències, i fins i tot el PPC rep algun calbot quan intercedeix a favor del contribuent català a Madrid.

Aquestes tibantors internes es van intensificant a mesura que s’acosten decisions com proposar la pregunta i la data per a una eventual consulta. Però el que és curiós és que el virus de la divisió comença a encomanar-se als dos grans partits espanyols. El PP acull des de fa temps un sector de liberalisme accentuat que discuteix el lideratge de Rajoy, però que a més exerceix de guardià de les essències pàtries. És un tea party en tota regla. Mentrestant, els barons del PP promouen la seva versió del nacionalisme victimista (basat en l’anticatalanisme) per aconseguir rèdits a casa. El PSOE va experimentar aquest mal quan governava i no s’ha desfet del vici. La nova líder andalusa, única socialista que de debò toca poder, recorre a les mateixes arts.

El lideratge de Susana Díaz és tendre. Encara ha de passar pel trànsit de guanyar unes eleccions. Però ella ja apunta maneres i ha decidit que, per forjar-se el carisma, la millor estratègia és evitar el xoc frontal amb el rival, el PP, i practicar el tir al plat amb Zapatero i amb Catalunya. No és que l’expresident no mereixi la crítica, però, que potser va destacar Díaz quan exercia de consellera per la seva censura a Zapatero? I pel que fa a Catalunya, per les seves declaracions pot semblar que el PSC és més enemic dels seus conciutadans andalusos que CiU o ERC...

Quan el lideratge és feble –i en els últims temps no se’n coneix cap de fort–, la demagògia és el millor flotador. Això disculparia la presidenta andalusa, però és que al PSOE li creix també el seu particular tea party a l’empara del debat independentista. Com al PP, els Guerra, Benegas, Chaves... s’erigeixen en custodis de la pàtria. És curiós. A Rubalcaba li passa com a Navarro. Li surten guardians de les essències per tot arreu. Al primer, pel flanc de la unitat d’Espanya; al segon, pel de la criptoindependència. Podria pensar-se que aquestes va

ques sagrades ja no tenen res a perdre, però sí que tenen molt a conservar. Per això es permeten torpedinar qualsevol entesa entre el PSOE i Catalunya aprofitant la debilitat del seu partit. Quina ironia que el culte i intel·ligent Guerra triés com a introducció de les seves memòries aquesta cita de Robertson Davies: “És una de les crueltats del teatre de la vida: tots pensem que som protagonistes, i quan es fa evident que som simples personatges secundaris o figurants, rarament ho reconeixem”.

mdgarcia@lavanguardia.es