• 5 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Kepa Aulestia

Sense catalanisme


La successió ininterrompuda d’informacions que oscil·len entre la ruptura definitiva de la Generalitat amb els poders centrals de l’Estat constitucional o viceversa i les declaracions d’intenció proclius a la conciliació de posicions projecta la idea que la política catalana es mou entre l’entusiasme identitari i el conciliàbul possibilista. Com si es tractés d’un estirai-arronsa de difícil pronòstic quant al desenllaç final, però que concediria el protagonisme de cada setmana, i fins i tot de cada dia, a un o un altre clima ambiental. Encara que el particular pèndol patriòtic català estaria descrivint un fort corrent de fons de tall sobiranista o independentista que convertiria tota oposició al moviment en argument reactiu; situació davant la qual algunes veus provarien d’oferir un espai per a l’entesa, dins i fora de Catalunya. La inèrcia nacionalista toparia d’aquesta manera amb el voluntarisme dialogant. Però la dificultat rau que durant aquest últim any sembla haver-se volatilitzat l’espai polític que totes dues havien compartit des de la transició: el catalanisme. Un terme que fa algun temps que va desaparèixer del discurs públic.

MESEGUER

Pot ser que el catalanisme fos una categoria massa gasosa, un recurs excessivament confortable per esquivar les diferències respecte al futur de l’autogovern, i una referència que l’independentisme trobava molesta com a dissuasiva. Pot ser que se n’hagi anat per sempre, però mirant-lo des de fora de Catalunya no és fàcil imaginar que la moderació s’obri pas sense que la societat i la política recuperin el catalanisme com a magma comú per a una amplíssima majoria de ciutadans.

En la dècada dels vuitanta i dels noranta no érem pocs els bascos que envejàvem els catalans perquè a Euskadi persistia la polarització ideològica entre nacionalistes en una vora i constitucionalistes en una altra, sense que el basquisme anés més enllà d’un sentiment present a determinats sectors de la cultura i de la seva reivindicació intermitent per part d’uns quants dirigents socialistes.

A la Catalunya de llavors el catalanisme descrivia un amplíssim arc que pràcticament incloïa el conjunt de les formacions parlamentàries. I ho feia de manera que el terme nacionalisme era present en textos programàtics però no en els missatges polítics del dia a dia. Mentre l’independentisme semblava reclòs a les files d’una ERC sempre convulsa. Fins i tot admetent que l’enveja cap al catalanisme podia partir d’una visió idealitzada, per volàtil que fos constituïa un patrimoni de cohesió interna del que Catalunya s’ha desposseït massa alegrement. Podria al·legar-se que el dret a decidir ha vingut a precisar formalment el significat del catalanisme. Però aquesta potser és una identificació massa reduccionista.

Una molt àmplia majoria de catalans s’identifica amb el dret a decidir, i els sondejos indiquen que més de la meitat estaria a favor de la independència. No fa falta recordar la distància que sempre separa l’expressió demoscòpica d’opinions i desitjos de les decisions polítiques que aquests mateixos ciutadans adopten després.

Però en el que ens ocupa és evident que, fins i tot abans que es perfili la pregunta a formular en l’anunciada consulta, seria imprescindible prefixar quins nivells de participació i de suport a una o una altra opció validarien políticament el resultat. Partint de què tota superació del marc actual hauria de ser ratificada amb una afluència a les urnes i un vot positiu similars o superiors als que van oferir els estatuts del 1979 i el 2006. La qual cosa convida a pensar que la legalitat del plebiscit no és només un requisit constitucional sinó que afecta la mateixa viabilitat dels propòsits sobiranistes.

Aquell catalanisme dels anys vuitanta i noranta no tenia per què ser incompatible amb la consulta, sinó tot el contrari. Però tampoc no hauria admès qualsevol pregunta. I és aquí on l’aproximació al dia assenyalat per anunciar la data del plebiscit genera angoixa perquè la seva legalització, no ens enganyarem, depèn de la pregunta que es formuli. I alhora aquesta pot comminar a decidir-se entre dues opcions divergents a moltíssims ciutadans que entenen la convivència també com una manera de no plantejar-se qüestions de resposta irreversible.

El catalanisme hauria aconsellat posposar l’exercici del dret a decidir fins que les institucions de la democràcia representativa asseguressin la disjuntiva entre dues opcions realment possibles i no esquinçadores.