• 7 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

El problema

Rajoy té raó, el que menys li importa a un secessionista és el que digui la Constitució espanyola

Tot el que estem veient aquests dies és provisional, temporal i transitori: l’enquesta del CIS, les ensopegades de les beques Erasmus, l’espionatge, fins i tot el dolorós tancament de Ràdio Televisió Valenciana. El problema el va revelar el senyor Mariano Rajoy en una sessió rutinària de control al Senat: no es prestarà a canviar la Constitució “per donar satisfacció a algú que no se sentirà satisfet”. Amb aquestes poques paraules assestava el cop de gràcia a dos afers transcendentals: l’aspiració socialista de crear un Estat federal i la tercera via catalana. Marcava la línia vermella que no està disposat a traspassar perquè “és un enorme error”, i assenyalava el que no està disposat a negociar: la indissoluble unitat d’Espanya i la residència de la sobirania nacional en el poble espanyol. Traduït al llenguatge de l’actualitat política: no a la consulta a Catalunya i no als somnis d’independència. Territori marcat.

Seria cínic si expressés sorpresa per aquest discurs. Però no ho sóc si expresso una admirada preocupació. Admirada, perquè Rajoy té raó, i aquí ho hem escrit alguna vegada: el que menys li importa a un secessionista és el que digui la Constitució espanyola. Si està disposat a votar la declaració unilateral d’independència, com va advertir Duran Lleida i va repetir José Montilla, no s’aturarà perquè la gran llei ho prohibeixi. Pel mateix motiu, no sembla probable que una reforma, encara que sigui profunda, calmi les seves ànsies, per la senzilla raó que la Constitució es continuarà anomenant espanyola. Aquí el senyor Rajoy sembla bastant raonable. Almenys, bastant realista. Sobretot, quan afegeix que, en tot cas, una nova llei no admetria l’autodeterminació o el seu eufemisme, que és el dret a decidir.

Per això he escrit la paraula preocupació. Com puc no estar preocupat? La reforma de la Constitució, que tants reclamen però tan pocs fan possible, ha deixat de ser moltes coses alhora. Si aquesta reforma no és vàlida per a Convergència i Esquerra perquè no admet el dret a decidir, no val la pena l’esforç de ficar-s’hi. Si no hi ha cap símptoma que calmi o apaivagui els qui demanen “independència ara”, és inútil pensar-la com a fórmula de reparació. Si Rubalcaba la planteja bàsicament per aconseguir la convivència amb el PSC, té molt poca ambició, encara que es disfressi de grandesa d’Estat. I si a sobre no hi ha consens entre els qui han de garantir prou majoria parlamentària per aprovar-la, ja podem plegar.

Així queda el terreny de joc delimitat pel senyor Rajoy. Una solució més que es dilueix. Però aquesta vegada no podem parlar d’entossudiment espanyolista, sinó de reflexió que es pot compartir, encara que disgusti. La Constitució és el problema, qui ho havia de dir. Reformar-la, un problema encara més gran. I som a dia 7 de novembre. Falta un mes o poc més per tenir la data i la pregunta de la consulta. I a veure qui fa un pas enrere.