• 8 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Platonisme català

Em temo que Martino és un moderat i per això l’afaiten tan sovint; no vol pescar la lluna del barcelonisme

Una polèmica bizantina excita l’opinió pública catalana. Com si no en tinguéssim prou amb les tensions habituals amb què ens crucifica l’economia (i el sofriment dels farmacèutics n’és una prova més); i com si no fos prou alta la temperatura política ambiental. Parlo de la polèmica manierista sobre el joc del Barça, una discussió frívola, com totes les del futbol, que ens permet acostar-nos al tremendisme nostre de cada dia, per una via el·líptica i, si m’ho permeten, irònica.

La manera catalana d’enfocar les coses podria ser definida amb aquesta expressió: “purisme fonamentalista”, o amb aquesta altra: “idealisme meticulós”. Parlo de la tendència catalana a exigir la perfecció platònica en tots els aspectes de la vida política, cultural o esportiva. Es tracta, naturalment, d’una exigència retòrica, perquè la meticulosa perfecció no s’ha encarnat mai, ni s’encarnarà mai en la nostra realitat. La nostra societat, com totes les altres, viu lligada a la cova de Plató i el que hi trobem són ombres, sovint molt deformades, de les idees pures. És més, la distància entre la perfecció de la idea i la precària manera amb què la idea cristal·litza acostuma a ser colossal. D’aquí que la decepció catalana acabi batent també sempre rècords.

En el cas del Barça, tanmateix, s’acompleix l’excepció: la distància entre l’idea i la realitat és molt ajustada. Com tothom sap, el Barça ha aconseguit convertir-se en l’expressió més reeixida de l’excel·lència i hom podia esperar dels èxits de l’equip actual la superació de l’antic pessimisme. De la mateixa manera que el Manchester o el Milan es poden permetre el luxe de passar males temporades perquè el record de les bones és proper, semblava que, després de llargues temporades d’èxit, el Barça d’ara podria viure èpoques de menys fulgor sense caure en cruiximents apocalíptics. Però no.

I és que el Barça no en pot tenir prou amb la victòria; ha de practicar el joc més bell, ha de reinventar el futbol cada temporada, ha de ser sublim pels segles dels segles. Acostumat a les duríssimes gespes argentines, Martino suporta estoicament el bizantinisme barcelonista, tot preparant l’armadura i la farmaciola. El dia en què l’equip perdi, l’armadura l’haurà de protegir del ressentiment dels decebuts; i amb la farmaciola repartirà, si el deixen, pastilles contra la depressió. Em temo que Martino és un moderat. Per això l’afaiten tan sovint. No vol pescar la lluna del barcelonisme. En fa prou de no perdre i d’anar col·leccionant petits èxits. No vol posar en risc cada pas que fa amb la pretensió de crear una obra d’art total. Certament, Martino disposa de moltes cartes guanyadores, mentre que Catalunya des del 2010 gairebé no en té cap. Però l’actitud és la mateixa.

El moderat tendeix a no descartar cap possibilitat de joc. I des d’aquest pragmatisme, procura no jugar-s’ho mai tot a una única carta grandiosa. Intenta reconstruir el camí de l’èxit com fan els equips modestos quan estan empantanats: sense fantasies, partit a partit.