• 8 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

Socialistes contra si mateixos

El PSOE va a pitjor quan el Govern de Rajoy bat els rècords de desprestigi i impopularitat

Els socialistes van descavalcar el PP el 1982 i el 2004 demostrant coratge per canviar l’statu quo

La crisi desgasta tots els governs siguin d’esquerres o de dretes excepte a Espanya, on malgrat el suspens general del Govern del PP, el PSOE desafia la llei de Murphy i s’enfonsa cada vegada més i més. És tot un fenomen de la ciència política. No hi ha el precedent d’un Govern tan desprestigiat com el que presideix Mariano Rajoy. El 70% dels ciutadans, segons el CIS, considera la seva gestió dolenta o molt dolenta. No és que no aprovi cap ministre, és que només un supera el 3 de nota i pels pèls. El president ni tan sols no arriba al 2,5, un altre probable rècord de suspens per a tot un president. I resulta que davant aquest panorama dantesc, el partit que governa tan malament millora en les enquestes en detriment del partit rival, el PSOE, que es queda més de set punts per sota.

Espanya es troba doncs atrapada entre el foc i les brases. I vet aquí que el PSOE celebra una conferència política per intentar sortir del pou i en la ponència marc llança tota la culpa de les desgràcies a la crisi i a Zapatero. I per ressuscitar proposa idees tan innovadores i creïbles ara mateix com una profunda reforma fiscal, estendre l’educació obligatòria als nens de 0 a 3 anys, un xec nadó de 700 euros per a les mares sense recursos i altres promeses tòpicament socialdemòcrates en forma de catàleg de bones intencions per gestionar el que hi ha.

El PSOE va descavalcar la dreta del poder el 1982 i el 2004 quan Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero encarnaven opcions reals de canvi de statu quo. No només de polítiques; també d’actitud i de clima a l’Espanya del 23-F i a l’Espanya de l’11-M. Els sondejos assenyalen unànimement que la ciutadania espanyola està demanant a crits un canvi tant o més rotund i el PSOE no s’atreveix ni tan sols a recordar el seu ideari republicà no fos cas que algú s’enfadés...

La ponència marc de la conferència fa autocrítica acarnissantse amb Zapatero com a responsable de la pèrdua de credibilitat dels socialistes com a governants, però obliden que Zapatero va vèncer contra pronòstic el

2004 perquè va saber vendre reformes i tarannà davant l’estil autoritari i crispat del segon mandat de José María Aznar. Si el PSOE és incapaç de capitalitzar ara tant rebuig com acumula l’Executiu de Rajoy, serà perquè no ofereix garanties que hagi de canviar l’statu quo, ni l’actitud, ni el clima, ni res de res.

El problema és especialment obvi respecte a Catalunya. La direcció del PSOE s’ha inventat una proposta de reforma constitucional que no recull ni tan sols la principal idea de canvi que proposa el PSC, l’exercici del dret a decidir, que no és cert que rebutgi obstinadament l’electorat socialista espanyol. És més aviat la por de l’establishment socialista a la dreta o per coincidència amb ella en allò de la unidadde-destino-en-lo-universal. El cas és que l’actual projecte polític del PSOE no ofereix cap sortida al 80% dels catalans i això l’inhabilita com a alternativa possible per a Espanya. És tant com renunciar a guanyar al seu segon graner de vots. Durant dècades, el PSC ha reivindicat el fet de tenir veu pròpia a Madrid, però quan s’ha decidit a fer sentir el debat que sorgeix al PSOE és com acabar amb el PSC. Rubalcaba ja va guanyar el 38è Congrés prometent “una sola veu a tot Espanya”. Ara la batalla per al lideratge del PSOE es convertirà inevitablement en una competició per veure qui és més implacable amb els socialistes catalans, quan el que necessita el PSOE, l’única manera que té de reeixir és demostrar coratge per liderar els canvis que la societat reclama. La catalana, també, esclar, perquè si no ho fa, no se’n sortirà.