Voler-ne més

Com si Duran Lleida o Navarro fossin Junqueras camuflats, més sibil·lins i menys aguerrits

La Vanguardia en català | 08/11/2013 - 00:00h

Pilar Rahola

PILAR RAHOLA | Sigue a este autor en Facebook oTwitter


 

Quan Rajoy va tirar l'altre dia l'enèsima galleda d'aigua freda sobre els esforçats defensors de la tercera via, va fer servir una expressió que és tota una declaració de principis: "Reformar la Constitució, per a què?, després demanaran més, mai no en tenen prou".

Si, a més, surt per darrere l'ombra allargada de maese Aznar i amb copet a l'espatlla paternal li xiuxiueja que "es queda tranquil" quan defensa la unitat d'Espanya, i li recorda que, com a president d'honor, la seva funció és vigilar-lo perquè sigui "fidel al mandat", la cosa passa de clara a transparent. I aquí rau el problema de la qüestió catalana, que és, des de fa segles, la qüestió espanyola: que un costat del pont aeri creu que Espanya ha de ser un pacte entre ciutadans, i l'altre creu que és un vedat privat tutelat per uns per tal de vigilar els altres. Per això esdevenen guardians del sant greal, necessiten "espanyolitzar" als perifèrics díscols i per això mateix converteixen la Constitució en una mena de dogma de fe, intocable, inamovible i indiscutible. El fet més simpàtic és que molts guardians de la fe constitucional fa dos dies la consideraven un anatema. Però rancúnies del passat a banda, la qüestió es dirimeix entre la idea catalana del regeneracionisme -base de la tercera via- i la idea castissa que Espanya és seva, és una i no es toca. És a dir, no és un pacte entre diferents, és una imposició per a transmutar el diferent en igual.

El més interessant és això del "voler-ne més", concepte que converteix qualsevol que no estigui per la independència, però si per una reformulació d'Espanya, com un ésser sospitós que en el fons és independentista, però ho amaga. Com si Duran Lleida o Navarro fossin uns Junqueras camuflats, més sibil·lins i menys aguerrits. I d'ací a considerar-los sospitosos per ser catalans, hi ha poc marge. Sens dubte, no han entès res del que el catalanisme ha significat i significa en la història de la mateixa Espanya, però el que és pitjor no és que no ho entenguin, és que ho menyspreen. Per això són ells els que maten, dia rere dia, qualsevol trajecte que no passi per la via única. I per això mateix, una majoria ciutadana rellevant, tranquil·la, transversal i assenyada, ha decidit viatjar en una via alternativa. No tant perquè en vulguin més, sinó perquè estan farts de tenir-ne cada dia menys, i no entreveure cap intenció que això pugui canviar. És allò tan antic dels separadors i els separatistes, versionat en la seva mètrica actual com a unionistes i rupturistes. I també aquest és el drama de Catalunya i el problema d'Espanya: que l'Estat el comparteixen tots, però que el tutelen, dissenyen i controlen només uns. No cal afegir el que va dir Pío Baroja: "A Espanya sempre ha passat el mateix: el reaccionari ho ha estat de debò, el liberal ha estat moltes vegades de pacotilla". Per això estan junts en la mateixa via.