• 9 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • CAFÈ EUROPA Rafael Jorba

La via europea

“Europa és la pàtria de l’universal: la possibilitat d’accedir a una llibertat ancorada no a la terra, sinó a la idea” (B.-H. Lévy)

Diu una norma no escrita que els periodistes signem articles; no manifestos. De la transició política ençà només he trencat aquesta regla en dues ocasions. Una, en vigílies del referèndum sobre la Constitució europea del 20 de febrer del 2005. (Una altra, la tardor del 2012, en defensa d’un model federal per a Espanya, però això són figues d’un altre paner). Vaig subscriure un manifest europeista impulsat pel catalanisme transversal que entenia l’europeïtat com una de les seves senyes d’identitat. Argumentàvem aleshores que aquella Constitució era el ciment polític que necessitava l’Europa ampliada per no convertir-se només en un espai de lliure mercat... A més a més, el 60è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz ens recordava que la primera meitat del segle XX havia estat una història de destrucció europea davant la història exitosa de la construcció europea que comença en la segona meitat d’aquell segle; el meu sí a la Constitució europea també era una manera de dir mai més.

Ens enfrontàvem amb un sector de l’esquerra catalana que feia bandera del no tot afirmant que “una Europa més social és possible”, i a un sobiranisme emergent que s’oposava al tractat en nom de l’anomenada “Europa dels pobles”. Els referèndums posteriors a França i Holanda, el maig i juny d’aquell any, van enterrar la non nata Constitució europea amb un vot de rebuig en el qual es van barrejar el no de l’esquerra alter

mundista i el vot dels sobiranistes (en aquest cas, partidaris dels vells estatsnació) de dreta i ultradreta. Avui, amb la crisi econòmica com a factor afegit, veiem no només com aquella Europa més social no ha estat possible, sinó també com el model social europeu trontolla amb una dreta neoliberal que retalla l’Estat de benestar en clau ideològica. Perquè una cosa és descarregar l’excés de pes de l’edifici i una altra de ben diferent és construir un edifici alternatiu minant els pilars del model... Com va deixar escrit Antoni Gutiérrez Díaz, històric dirigent del PSUC i vicepresident de l’Eurocambra (1994-1999), els que des de l’esquerra es van oposar a aquella Constitució “tenen pendent de valorar-ne els costos”. La mateixa reflexió es pot fer a aquells que van menystenir des del nacionalisme català una Constitució que portava com a divisa “unida en la diversitat” i que avui contemplen amb resignació el replegament de l’Europa dels estats.

Ben aviat els ciutadans de la UE (més de 500 milions i gairebé 390 milions d’electors) tenen una altra cita clau amb les urnes: les eleccions al Parlament Europeu del 2014 (entre el 22 i el 25 de maig). Seran les vuitenes europees des del juny del 1979 i les primeres en les quals regirà el tractat de Lisboa, que preveu que el president de la Comissió s’elegeixi tenint en compte els resultats: quan els electors votin un partit ho faran sabent-ne el candidat a la presidència... Aquest és el cas de l’alemany Martin Schulz, actual president de l’Eurocambra i candidat socialista (PSE) a la presidència de la Comissió Europea, que el 31 d’octubre passat va visitar Barcelona. Schulz va fer dos avisos. Primer, es va negar a prendre partit en el contenciós entre Catalunya i la resta d’Espanya, en considerar-ho una qüestió interna: “Quan Madrid em demana que us enviï el missatge que ells volen sentir i els responc que és un problema que heu de resoldre aquí, em diuen que em poso al costat dels catalans; si dic el mateix a Barcelona, em dieu que estic en contra vostre”. Segon, va considerar un error que els comicis es plantegin de Catalunya estant en clau plebiscitària: “No es poden reduir les eleccions europees al tema exclusiu de Catalunya. Sé que alguns partits ho faran, però es tracta d’Europa i no només de Catalunya, d’Espanya o d’Alemanya, sinó de com la Unió Europea ha de tractar la situació perquè hi hagi més justícia social”.

Evidentment, Martin Schulz es referia a com cal orientar la construcció de l’Europa política, als avenços en la unió federal, al debat sobre les polítiques d’austeritat, a l’estímul del creixement i l’ocupació, al futur de la unió bancària... Però censurava també el portaveu del Govern català, Francesc Homs, que el 5 d’octubre va plantejar les eleccions europees com “un assaig general” de la consulta sobiranista. Homs va presentar la cita europea com la segona

cadena humana: “No seran unes eleccions neutres des del punt de vista del procés. ¿Ens prohibiran aquell dia anar a votar perquè no se’n puguin fer lectures? Tindrem l’oportunitat de fer un assaig general extraordinari”. Cal esperar que CDC, que acumula una llarga experiència a l’Eurocambra, no ensopegui dues vegades amb la mateixa pedra i no repeteixi l’error que van cometre alguns dels seus quadres en el referèndum europeu. CDC està alineada amb el grup liberal, de la mateixa manera que Unió és soci de primera hora dels democristians (l’actual PPE). Perquè Europa no pot ser el pretext per continuar parlant només d’una cosa i escamotejar el debat europeu a la ciutadania... D’això ja se n’encarregarà Marine Le Pen i el seu projecte de Tea Party a l’europea, amb els neopopulistes holandesos, austríacs, belgues, suecs... que aspiren a controlar el 20% dels escons.

Perquè, com ha escrit Bernard-Henri Lévy a propòsit de la tragèdia de Lampedusa ( El País, 3/XI/2013), “Europa, tal com la van concebre tots els seus pares fundadors, és un continent obert al món que es nega a si mateix si es converteix en una fortalesa. Perquè és la pàtria de l’universal, és a dir, d’aquesta possibilitat que s’ofereix als individus, a tots els individus, de superar la triple llei del fet nacional, natural i natal per accedir a una llibertat superior ancorada no a la terra, sinó a la idea”. És la via europea.