• La Vanguardia (Català)
  • Enric Juliana

Els carpetovetònics

El nou grup dirigent socialista sevillà té la clau de l’agitada conferència política del PSOE

Juan Simeón Vidarte y Franco Romero, vicesecretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol entre el 1932 i el 1934 i secretari del Congrés dels Diputats durant la primera legislatura republicana, va descriure en un memorial la forta divisió d’opinions que el primer Estatut de Catalunya va provocar entre els parlamentaris socialistes. Julián Besteiro i Fernando de los Ríos li donaven suport. Francisco Largo Caballero exigia contrapartides socials. Indalecio Prieto era l’home més reticent. La majoria dels diputats socialistes compartia els recels de Prieto, però se sentia lligada pel pacte de Sant Sebastià. Aquesta majoria reticent, Vidarte (que aleshores feia pinya amb Besteiro) la va batejar, amb ironia, com els carpetovetònics.

Catalunya ha estat la gran farmaciola d’auxili de l’esquerra espanyola i també el seu trencaclosques més complicat. Sense Catalunya no hi hauria hagut dues repúbliques a Espanya. Sense Catalunya no era imaginable l’espasme revolucionari del 1934 (el gran error del Sis d’Octubre, en bona mesura induït pel PSOE). Sense l’Assemblea de Catalunya, el final del franquisme hauria estat encara més transitiu i gradual. Sense l’aliança amb el PSC –avui injuriada–, el PSOE hauria anat coix en les primeres eleccions de juny del 1977. (Una segona o tercera plaça a Catalunya, per darrere del PSUC, podia haver debilitat les grans expectatives de Felipe González.) Sense Catalunya, l’etapa felipista probablement no hauria estat tan llarga.

Sense Catalunya, José Luis Rodríguez Zapatero no hauria fet saltar la sorpresa el març del 2004 i obtingut la confirmació quatre anys més tard. Sense Catalunya, el PSOE no guanya unes eleccions generals a Espanya. (Prou que ho saben al Partit Popular, i per això Mariano Rajoy no acaba de seguir al peu de la lletra la crida de José María Aznar al xoc frontal i total, caigui qui caigui, peti qui peti, amb els infidels sobiranistes.)

Sense Catalunya, el PSOE no torna a la Moncloa, i amb Catalunya, en les actuals circumstàncies, tampoc no ho aconseguiria. Alfredo Pérez Rubalcaba ho sap i per això intenta obrir, amb molta dificultat, un espai de maniobra a l’interior d’aquesta contradicció. El secretari general ha actuat aquestes setmanes com a home pont entre Mariano Rajoy i Artur Mas, i va intentar protegir el PSC davant l’hàbil i enverinada moció d’UPyD contra el dret a decidir (29 d’octubre). La gestió d’aquest difícil i estret camp de maniobra –que un nou líder socialista avui no sabria pas com administrar– és una de les patents de Rubalcaba per intentar mantenir-se al capdavant del Partit Socialista fins després de les eleccions europees de maig del 2014.

El nou grup dirigent sevillà també sap la importància que té el factor Catalunya, però arriba al palau de San Telmo amb molta ambició. Anima per anima,

anima mea. Susana Díaz i Mario Jiménez ara volen dues coses: frenar l’avenç d’Esquerra Unida a Andalusia mitjançant un avançament electoral en clau popular-espanyolista, i aconseguir el control orgànic del PSOE, per poder ser molt influents en la definició del nou lideratge electoral. Carme Chacón o Eduardo Madina, ja es veurà. Per consolidar-se com a nou centre de poder a l’Espanya d’avui –en crisi i amb la qüestió catalana molt a flor de pell– el nou grup dirigent andalús és carpetovetònic. Demà, quan es tracti de guanyar vots a Catalunya, ja es veurà.

El desenllaç de la conferència del PSOE d’aquest cap de setmana a Madrid dependrà de l’equilibri que Rubalcaba, amb molt poc marge, acabi establint amb el nou grup dirigent sevillà.