• 9 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

El desori

Comença a semblar una casa de barrets, cadascú més preocupat pel propi xiringuito que pel país

Començo a creure que la consulta no se la carregarà el fantasma d’Aznar cridant a les legions, ni l’ús pervers de la Constitució per segrestar les urnes. No, si tot segueix igual, la consulta ens la carregarem tot solets, entretinguts en muntar numerets al Parlament, fer declaracions contradictòries, no trobar un consens de mínims, i escenificar una manca d’alçada política poc apropiada per a l’alçada històrica que es vol assolir. El desori s’ha instal·lat entre els que havien de posar ordre, data i lletra menuda per tal de liderar dignament un procés molt difícil. I no assenyalo a tot l’espectre polític, perquè no correspon.

Els del front del no, encara que no es puguin veure entre ells, caminen al pas. Els del front del no ho sé, però sí, però depèn, socialistes d’intensa càrrega històrica i poca solvència actual, tampoc no toquen, perquè la seva terra de ningú està clar que és la terra del no, però dissimulada. No, el problema està en “els nostres”, és a dir, aquells partits que han agafat la torxa ciutadana i n’han fet una promesa política. Són els que s’han compromès amb la consulta, la negocien i l’han de dur a terme.

I tanmateix, quin desori! El darrer numeret, amb la CUP traient-se de la màniga una proposta que avala una consulta fora de la legalitat, malgrat que el consens dins de la legalitat encara és feble, és la gota d’unes setmanes deplorables que només han produït soroll polític, embolica que fa fort i desànim ciutadà.

Què caram estan fent els partits del sí? Perquè perdonin, però no ser capaços de consensuar ni una data, ni una pregunta d’una consulta que probablement no es podrà fer, és el súmmum del ridícul. Fins i tot en Mascherano, en la seva entrevista amb Cuní, ens va treure els colors: “Amb el tema de la independència, la meva opinió, des de fora, és que no s’acaben d’unir. I un país necessita estar unit per tal de fer coses importants”. En tota la galta i ben merescuda! No només no estem units, sinó que la radiografia és per arrencar a córrer: la CUP a la banda extrema, fent veure que són més purs que ningú, tan purs que es poden quedar tots sols i inútils amb la puresa conquerida. Els d’IC que viuen en el dubte existencial, i diuen sí però ja ho veurem, no fos cas que es comprometessin massa. ERC que vol quedar bé amb tothom, convertint la puta i la Ramoneta en un lema republicà: d’una banda treballant el consens majoritari, d’altra votant les il·luminacions

cupaires. I CiU que té el flanc Duran per una banda, la Joana Ortega que dinamita el calendari per l’altre i el mateix president que ha de liderar el consens i no se’n surt. I fora d’escena, Sor Citroën en revolució permanent, no fos cas que les farmacèutiques ens dominessin.

Perdonin, però això comença a semblar una casa de barrets, cadascú més preocupat pel propi xiringuito que no pas pel país. Al final tindrà raó Aznar: serem nosaltres sols els que destruirem els somnis.