• 10 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Jordi Barbeta

Això no s’acabarà mai

“No ens volen màrtirs, sinó maniàtics, personatges descontents, fracassats, ressentits”, deia Joan Sales

La gran pregunta que es fa tothom sobre el procés sobiranista català és com s’acabarà tot això. Hi ha gent que ho pregunta amb la il·lusió pròpia dels que se senten protagonistes d’una història apassionant i hi ha gent que ho formula amb un gest de preocupació. Els primers estan convençuts que a pitjor no s’hi pot anar i que és ara o mai, i els segons manifesten una por angoixant a perdre bous i esquelles. Com que ningú no pot endevinar un futur carregat de tantes incerteses, optimistes i pessimistes continuen alimentant les dèries amb els arguments que subministren els agitadors de cada bàndol... quan el cert és que això no s’acabarà mai.

Mai, en política, són a tot estirar tres mesos, deia Romanones, però pel que fa a la qüestió catalana segur que el procés durarà una mica més. Fins i tot si s’arribes a la independència de mutu acord entre Catalunya i l’Estat espanyol, caldria ajustar comptes i s’obriria un procés de negociació que tampoc podria ser curt ni senzill. En tot cas, n’hi ha per dies perquè el Govern espanyol pot seguir tancat en banda a les reivindicacions catalanes i podrà fer la vida impossible a la Generalitat i al seu president, però no podrà arrasar el país, ni prohibir el català com abans, ni tan sols substituir els governants de Catalunya. Els sondejos ho deixen molt clar. A Espanya no s’albira cap alternativa política a un Govern liderat pel Partit Popular, i a Catalunya continuarà havent-hi una majoria sobiranista que continuarà maldant per canviar la relació amb Espanya.

Per tant, si això ha de durar gaire val la pena reflexionar sobre com afecta al mateix procés el fet que se’n parli cada dia i a totes hores amb qualsevol motiu i vinga a donar voltes i voltes sobre el mateix. Cal pensar-hi per protegir la salut mental col·lectiva, però també per comprovar qui treu profit de la llauna.

Fa unes setmanes vam tenir el rebombori del protocol. El Govern espanyol volia expressar en castellà que aquí mana ell, perquè si també ho feia el president de la Generalitat, Artur Mas no hauria parlat en català, sinó en anglès i francès i les delegacions estrangeres podrien haver-se emportat una impressió equivocada. El conflicte va servir per fer bullir l’olla, però aquesta olla no para de bullir. En pocs dies hem tingut el memorial de greuges, el descompte de 1.700 milions del FLA, els pressupostos gasius de l’Estat, la llei Wert... a tot això s’afegeix el debat de la tercera via, com ha de ser la pregunta, quantes respostes ha de tenir, com s’ha de fer, quan... el conflicte monopolitza els espais de debat de la ràdio i la televisió. El fenomen excita els ànims i també té efectes perniciosos. Desgast polític, empatx i una necessitat enorme de desconnectar... Ja va avisar Joan Sales: “La persecució és més sournoise, no volen convertir-nos en màrtirs, sinó en maniàtics, obscurs personatges desconeguts, fracassats i d’aquesta manera permanents descontents, ressentits”... Keep

calm... & carry on.