• 10 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • L’ÀGORA José Antonio Zarzalejos

La independència i la por

Caldrà asseure’s per diagnosticar la gravetat de les lesions que ens infligirem

Ningú no estima l’home que li fa por”, va escriure Aristòtil. Aquest apotegma ens l’hem de gravar els qui desitgem que Catalunya es mantingui dins Espanya. No ho aconseguirem si en els arguments que s’ofereixin als molts catalans que s’han adscrit al secessionisme per il·lusió, per frustració, per cansament o per sentiments sobrevinguts de diferent naturalesa hi ha més pretensió de dissuasió (desistiment) que de persuasió (convenciment). Perquè, seguint els molts ensenyaments de Nehru, el primer cap de Govern de l’Índia independent, “un home amb por és capaç de fer qualsevol cosa”. Dit això, és cert que al costat de grups irreductibles, n’hi ha molts d’altres, i més nombrosos, permeables a entrar en una interlocució racionalitzadora de l’emotivitat que l’independentisme comporta.

ANNA PARINI

Com va escriure, defensant-se, en aquest diari dilluns passat Jaime Malet, president de la Cambra de Comerç dels Estats Units, “davant una possible secessió, no es tracta de la utilització d’arguments de por, sinó de sensatesa” en relació amb la reacció que un procés separatista podria provocar en l’àmbit financer i empresarial. Una cosa semblant addueix Josep Lluís Bonet, president de Freixenet, que per posicionar-se assenyadament detecta un boicot dins i fora de Catalunya a la que considera “part essencial d’Espanya”.

Com fem que l’argument assenyat no es converteixi en una amenaça que provoqui temor? És un assumpte encara no resolt. Ni pel Govern espanyol (que fins i tot renuncia a emetre contrainformes) ni pels partits contraris a la independència de Catalunya, ni pels grups socials i econòmics que tampoc no la desitgen.

Les raons per persuadir els independentistes no arrelats en el secessionisme a fi que deixin de ser-ho han de partir, com suggereix al seu desolador llibre Germà Bel ( Anatomia d’un desengany), no tant d’un afecte impostat, com del respecte pel que senten i pel que aspiren. Al contrari, l’afirmació de l’autor segons la qual “ningú no hauria de voler canviar l’altre” enclou un sofisme i una renúncia dels quals, el seu propi llibre, en són prova evident: està escrit des de l’autocomplaença acrítica cap a l’independentisme i per tal d’enfortir les conviccions secessionistes de qui encara no hi hagi arribat plenament.

Potser el quid de la qüestió no sigui tan difícil com sembla. La independència ofereix un panorama de disfuncions gravíssimes per a Catalunya.

Possibles deslocalitzacions, marginació internacional, conflicte intern entre ciutadans amb identitats diferents… però, en una mesura similar, la secessió catalana és una amputació territorial, social, demogràfica, econòmica i cultural per a Espanya.

De tal manera que l’elenc de raons que s’exposen amb una animadversió contraproduent per evitar la ruptura resen per a uns, però també per a altres. Una Catalunya fora d’Espanya seria una Catalunya escapçada però deixaria una Espanya igualment perdedora.

La interlocució és difícil però no impossible sempre que, d’una banda, no germini la suficiència discursiva i, de l’altra, no es cultivi tant el victimisme. Ni suficiència, ni victimisme. Aquesta pot ser l’equació adequada per a una conversa de pros i de contres, de clarificació de sentiments hostils i de desacords històrics, la inevitabilitat dels quals és absoluta. En algun moment d’aquest procés caldrà asseure’s encara que només sigui per diagnosticar la gravetat de les lesions que recíprocament ens infligirem de continuar pel camí que ara transitem. No serà pas una conversa versallesca en la qual l’Estat pugui eludir la referència a la Constitució i als poders que aquesta el dota, però la qüestió no hauria d’arribar a aquest límit de col·lisió sinó quedar-se en un estadi anterior.

Introduir en una espiral emocional, no exclusiva dels catalans independentistes, elements de pragmatisme és tan complicat com aconsellable. El criteri de Gaziel segons el qual els sentiments són una força “impolítica”, es comporta com un autèntic veredicte que retreu des de la distància temporal el biaix dels esdeveniments del present. La renúncia, a més, a l’historicisme és una equivocació. Des de Winston Churchill a Anatole France, passant per poetes com Machado (“Ni el pasado ha muerto / ni está el mañana / ni el ayer escrito”), ens han advertit de la capacitat alliçonadora dels errors pretèrits per entendre el present i superar-lo. Els extremismes motejaran aquesta proposició de bonista. Ben al contrari, és un pragmatisme terapèutic que desafia la destemprada displicència dels immoderats.