• 11 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català) / José Antich

La revolució del 1688

Qui legisla sobre el seu destí, d’acord amb vots i no amb inamovibles mandats legals, són els representants populars

En temps de confusió i desconcert, és convenient girar-se cap a la història. És difícil subscriure la boutade de Josep Pla (“considero que un home que després dels quaranta anys encara llegeix novel·les és un complet cretí”), però és cert que la lectura de certs llibres d’història, quan són rigorosos i apassionats, pot ser ocasió per a l’immens plaer que suposa viatjar amb deteniment a un determinat moment històric del passat i, també, una ajuda per comprendre millor, des de la distància, el present propi.

L’editorial Acantilado ha publicat recentment algunes joies en aquest sentit: des de Fouché o María Antonieta de Stefan Zweig fins aquest monument firmat per Robin Lane Fox, Alejandro Magno. Conquistador del mundo. A aquesta llista exquisida s’ha d’afegir un treball descomunal, documentadíssim, brillant i captivador, dotat d’un sentit del ritme trepidant, d’una capacitat sorprenent per al detall i d’una habilitat gens habitual per convertir en un fresc, enlluernadorament viu, un episodi del passat. Es tracta de 1688. La primera revolución moderna, del catedràtic de Yale Steve Pincus.

El llibre tracta de la Gloriosa, una revolta anglesa que va acabar amb el règim de Jaume II, va inaugurar una era de llibertat a Europa, abans de la Revolució francesa i l’americana, més cèlebres per aquests verals, i va donar l’impuls definitiu al desenvolupament del liberalisme modern. Fins ara, la historiografia havia explicat la Gloriosa amb diversos tòpics: com una guerra de religió, que va oposar la majoria protestant a les salvatges mesures del monarca per convertir al papisme tot un país, i com el resultat de la invasió estrangera holandesa, encapçalada per Guillem d’Orange. Així, la Gloriosa va ser interpretada com una revolta de les elits, incruenta i consensuada. Pincus mostra, amb una documentació aclaparadora, que tots aquests tòpics, forjats per l’establishment dels whigs, són insostenibles. La revolució del 1688, sosté, va ser popular, violenta i expressió del desacord sobre el futur.

Diversos aspectes destaquen en el seu estudi. Sobretot, que el que va succeir a Anglaterra constitueix la primera revolució pròpiament moderna. El llibre de Pincus, més enllà del cas concret d’estudi, s’erigeix com una autèntica teoria de les revolucions, d’una profunditat teòrica només comparable al que Hannah Arendt va fer al seu llibre On revolution amb els casos americà, francès i bolxevic. I és que, a més, aquestes coses encara ens interessen avui, no hi ha dubte: les revolucions, com assenyala Pincus, continuen fascinant i desconcertant, a parts iguals, pel que tenen de procés de modernització i de ruptura amb “els valors i mites d’una societat, les seves institucions polítiques, la seva estructura social, el seu lideratge, i l’activitat i normes del seu govern”. Potser, com va suggerir Foucault, perquè la història s’ha reorientat als moments d’intermitència i discontinuïtat.

En tot cas, a més, poden considerar-se útils per a la comprensió del present algunes lliçons del text. En primer lloc, una de les tesis fortes de Pincus, que intenta contestar una pregunta clau: com pot ser que, en mig any, el poble anglès expulsés l’Stuart i la seva família malgrat que disposava d’una formidable maquinària de guerra? Els acadèmics, diu Pincus, han ignorat el que era vox pòpuli, tal com confirmen els textos d’època: un informe holandès detallava com “tothom sap que la nació anglesa fa temps que es queixa” i fins a quin punt Jaume havia perdut el suport de gran part dels seus súbdits, que bullien de desafecció, descontentament i indignació. La miopia de bona part dels historiadors hauria subestimat l’abast de la immensa participació popular en la revolució, creient, equivocadament, que va ser un simple cop de mà dirigit per les elits de l’aristocràcia i l’alta burgesia. Mai no es pot menysprear la inquietud de les classes mitjanes i populars, ni pensar que el motor dels grans canvis històrics és només fruit de la iniciativa de les classes dirigents.

En segon lloc, davant el relat mític que parla d’una nació política unida al voltant d’un consens sobre el futur, Pincus mostra, de forma convincent, que la revolució no va sorgir d’un acord de mínims, entre moderats i radicals, sinó més aviat de la capacitat d’articular els desacords sobre el rumb adequat a continuar després de l’enderrocament del rei Jaume. L’important, com sempre passa amb les revolucions, és que el vell règim havia deixat d’existir ja abans de la revolució i que, d’altra banda, hi havia la convicció generalitzada que una nova era havia començat.

Les últimes setmanes, algunes veus governamentals han insistit tossudament, davant l’opció del Govern britànic d’autoritzar un referèndum d’autodeterminació a Escòcia, que Espanya no és el Regne Unit. No hi ha dubte, no ho és. Mentre Espanya patia com a rei un xitxarel·lo de set anys, Carles II el Hechizado (de qui, quan ja en tenia vint, el nunci del Papa va dir que “el seu cos és tan feble com la seva ment” i que “es pot fer amb ell el que es vulgui, ja que no té voluntat pròpia”), la Gran Bretanya feia fora una monarquia incompetent que havia perdut el favor popular i sotmetia la casa d’Orange, que ocupava el tron, al dictat del Parlament. El Regne Unit té tres segles llargs d’experiència parlamentària basada en el principi democràtic segons el qual qui decideix i legisla sobiranament sobre el seu propi destí, d’acord amb vots i no amb mandats legals inamovibles, són els representants populars.