• 11 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Reducció de la felicitat econòmica

Suggeriment a les elits: rellegeixin ‘El malestar en la cultura’ de Freud, quan parla del sentit de culpa

Es veu que la crisi econòmica, en termes tècnics, ja es dóna per acabada. El sacrifici social ha estat enorme. Allò que s’anomena “devaluació interna” té una cara amable: exportacions. I una de tràgica: feines perdudes, sous i els guanys rebaixadíssims, caiguda dels ajuts, beques i subvencions. El comerç s’ha reconvertit d’una manera tan salvatge com callada. La majoria de nosaltres som més pobres avui que fa set o vuit anys. L’Estat de benestar tremola. El sistema públic sanitari s’aguanta d’un fil. Hi ha parts senceres del tercer sector que s’enfonsen (quina vida fan els ancians que abandonen les residències?).

Es veu que la crisi econòmica en termes tècnics ja es pot donar per acabada i, tanmateix, els índexs d’atur no tenen cap perspectiva de reduir-se ni a mitjà termini. ¿Quines perspectives reals de futur tenen els milions d’aturats sense qualificació que, provinents de la construcció, no poden accedir a les exigències de la nova economia productiva? ¿I quines perspectives reals de futur tenen les generacions més preparades de la història, llevat d’emigrar a l’estranger o d’acceptar sous molt inferiors a les generacions veteranes? (Un dels xocs socials del futur serà generacional: ¿voldran els joves precaritzats d’avui pagar la vellesa dels que es jubilaran els propers vint anys?).

Es veu que la crisi econòmica en termes tècnics ja es pot donar per acabada. Però, llevat dels èxits heroics de la petita i mitjana empresa exportadora (i d’un turisme de curta temporada i amb sous baixíssims), res ni ningú no pot abanderar l’esperança d’un futur pròsper o, encara menys, fàcil. No escric aquest article per contribuir al catastrofisme, encara de moda, però sí per evitar les visions rosades del futur, que ja hi ha qui anuncia. Sabem (o hauríem de saber) que ja no tornaran els anys de l’abundància. No tornaran les feines fixes, ni tindrem assegurats els serveis públics. L’ideal d’un benestar social complet s’evapora i aspirarem a no perdre’n els pilars essencials: sanitat i educació.

El país s’ha empobrit (devaluat) per afavorir tres coses: la credibilitat internacional del nostre deute, la competitivitat exportadora dels nostres productes i l’interès dels capitals estrangers. Ara som, no pobres, però sí humils. Per dir-ho a la manera d’Enric Juliana: som modestos. L’acceptació de la modèstia és el que ens comença a fer competitius a l’exterior, el que ens ajudarà a afrontar el pagament del nostre immens deute privat i públic. Heus aquí l’economia de la modèstia: treball eficient i estalvi radical en l’ús d’allò que és car (energia, tecnologia, serveis).

El país s’ha empobrit i ara seria el moment de reformar el model de comunitat política a fi i efecte que el repartiment dels sacrificis fos equitatiu. Una comunitat política existeix quan els guanys i les pèrdues són proporcionals. Fins ara no hi ha hagut equitat. Tres exemples. El sector públic de les autonomies s’ha aprimat molt, el de l’Estat gens. Només les classes mitjanes i populars han pagat el reajustament del sector bancari. L’estament polític ha rebut molta crítica, però no s’ha reformat.

La gent s’ha indignat, però ha acceptat les retallades de manera tan fatalista que ha causat meravella a l’exterior. Als diaris italians i francesos és fàcil llegir articles amarats d’estupefacció (i admiració) per la veloç i resignada obediència dels espanyols a l’exigència d’austeritat. Però l’acceptació fatalista del règim dietètic no exclou el malestar, que es nota a tot arreu i que pot explotar vés a saber de quina manera. Ja es veu que el PP i les elits espanyoles són indiferents al malestar. Però ¿i el PSOE, que ha reflexionat tant aquest cap de setmana? ¿Podem imaginar-lo articulant políticament el malestar, si és incapaç de reformar-se com a partit i si a les institucions on governa o influeix (Andalusia, UGT) actua com una elit depredadora?

El procés d’emancipació català apareix com a expressió genuïna del malestar. Sostenen els sobiranistes que una de les gràcies de la independència és que provocarà el canvi de l’statu quo català. Però això es contradiu amb la vinculació d’importants sectors polítics sobiranistes amb les elits més immobilistes: sigui en l’àmbit econòmic, sigui en el territorial (caciquisme), sigui en l’institucional. ¿Podem creure que canviaran l’statu quo aquells partits que, quan tothom pateix, encara utilitzen les diputacions, per exemple, com a instrument de depredació?

La crisi s’ha acabat: ens hem empobrit. No hi havia alternativa. Però el malestar es manté. Suggeriment a les elits: rellegeixin El malestar en la cultura de Freud, especialment quan parla del sentit de culpa. “El preu del progrés de la civilització és paga amb la reducció de la felicitat”. Ho va escriure poc abans dels esclats populistes que van desembocar en la Segona Guerra Mundial.