• 12 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

Preguntar sí, però què?

Esquerra ho té clar. En el moment de la història que més a prop és d’aconseguir que s’aprovi una pregunta per a una eventual consulta sobre la independència no pensa cedir per diluir aquesta qüestió en perífrasi sobre l’Estat propi, el model d’Estat o altres fórmules que s’han anomenat “inclusives” per part d’alguns partits, des d’Unió a Iniciativa, per als que tan democràtic és preguntar sobre la independència com sobre el federalisme.

MARC ARIASMas acompanya Junqueras al seu despatx del Parlament

La pregunta serà clara o no serà. Així pensa Oriol Junqueras, fins i tot a risc de quedarse sol, si bé és cert que podria transigir amb algun afegit. Si a l’interrogant “vol que Catalunya sigui un Estat independent?” se li afegeix “per després decidir quina relació té amb Espanya”, potser els republicans podrien avenir-s’hi en favor del consens. El problema és que l’al·lusió explícita a la independència provoca urticària a Unió i recels a ICV. Si se li afegeix que als socialistes no se’ls espera en aquesta discussió, el resultat és que el debat sobre la pregunta pot acabar en foc d’encenalls.

Així, el que s’ha anomenat “el procés” pot patir la primera clatellada en qüestió de setmanes. Hi ha acord en preguntar, però no en què preguntar. Una cosa que, en principi, donaria la raó als qui afirmen a Madrid que ni tan sols a Catalunya els partits no són capaços de posar-se d’acord sobre el que volen. Però que no s’enganyin, això no significa que la cosa acabi aquí. El Govern i el Parlament continuaran reclamant la consulta a l’Executiu de Rajoy fins que aquest digui que no de totes les formes possibles. La intenció de Convergència és tensar la corda al màxim. Encara que la consulta no es farà si hi ha oposició activa des de Madrid, durant el 2014 s’avançarà en els preparatius fins a l’últim dia si és precís per evidenciar la negativa, com més irada millor, del poder central, la qual cosa dóna volada a l’independentisme.

ERC pot acompanyar CDC en aquest camí, però els republicans no pensen entrar al Govern sense un compromís per part de Mas sobre quina serà la reacció quan Rajoy es negui a la consulta. I encara que el president està entossudit a esgotar el mandat, es faran molt llargs els dos anys fins a les eleccions, per molta expectativa que despertin com a plebiscitàries.

Si el PP espera que, davant totes aquestes dificultats, el globus del sobiranisme punxi, és molt probable que s’equivoqui. Si Mas fracassa, com esperen els populars, serà perquè Convergència no haurà estat capaç de mantenir el suport de diversos partits i, d’aquest escenari, qui traurà rèdit electoral és Esquerra. Pot ser que els partits catalans no es posin d’acord ni si més no per plantejar la pregunta d’una consulta que no es farà, però la insatisfacció latent en un percentatge molt ampli de la població tampoc no desapareixerà com per art d’encantament. Ni encara que el canvi climàtic faci desaparèixer Barcelona sota les aigües d’aquí 5.000 anys, segons l’Abc.