• 12 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep-Maria Puigjaner

Cap aversió a la llengua castellana

Hi ha encara molts espanyols, i potser algun català desinformat, que es pensen que una eventual Catalunya sobirana menysvaloraria la llengua de Castella. Que no pateixin: els representants polítics de l’opció independentista ja s’han pronunciat amb molta claredat sobre aquest assumpte: el castellà no perdria en cap cas el caràcter de llengua cooficial.

Encara que no s’haguessin pronunciat, la gent catalana no té, ni ha tingut mai, cap aversió a la llengua castellana. Al contrari, l’ha estimada sempre i ha contribuït intensament a la seva esplendor. I, a més, ha patit molt per causa d’ella. Al llarg d’anys i de dècades, i en multitud d’actes públics i de converses personals, milers, milions de catalans han renunciat a expressar-se en la seva llengua pròpia per deferència personal o bé per conveniència social. Aquesta és una gran veritat que és oportú recordar. Els catalans han tingut una paciència infinita renunciant a la seva parla per afavorir les relacions de convivència amb els castellanoparlants. I alhora, han demostrat una constància inesgotable en el treball per la pervivència del català. És natural que ara vulguin assegurar la seva vida per mitjà d’un poder polític sobirà, que no s’hagi de sotmetre a les vel·leïtats dels representants d’un poder aliè i gens amable amb la seva llengua.

Els ciutadans de la nació catalana solen ser persones obertes al coneixement i a la bellesa de les parles humanes. I més encara si es tracta d’una llengua propera, durant segles coneguda i estudiada, i actualment compartida. Només faltaria! Saben que el castellà no és “la lengua de los dioses”, com pretenia Benito Pérez Galdós, però no tenen cap inconvenient a acceptar que és una llengua superlativa que cal conèixer a fons i assaborir. Els catalans troben que és una riquesa irrenunciable el fet d’estar preparats per gaudir de “la velocidad literaria perfecta” –com diu Dámaso Alonso– de la ploma de Sant Joan de la Creu o de la musicalitat i extrema elegància de la poesia de Fray Luis de León.

Per contra, el que encara no s’ha entès des d’Espanya és que la llengua pròpia és l’essència del poble català. I si no es capta això, és gairebé impossible una assossegada convivència amb la nació catalana. L’abandó i indiferència a què des de l’escola han estat sotmeses les llengües hispàniques que no són el castellà han propiciat el recel i l’animadversió que avui presideixen moltes relacions humanes a l’Estat espanyol.