• 12 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • David González

El sí o sí i el no i no

Tempus fugit. Encara que sembli mentida, aviat farà una dècada d’aquell pacte del Tinell que va voler ser un punt i seguit del pujolisme passat per l’esquerra i que set anys i dos tripartits després –primer amb Maragall i després amb Montilla– es va ensorrar amb estrèpit, rostit amb el seu suc i arrossegat per la crisi i el fiasco de l’Estatut. L’acord es va començar a gestar avançats els noranta, a les portes de l’última legislatura de Pujol, i implicava traslladar una vegada per sempre al Govern de la Generalitat l’hegemonia social i cultural de l’esquerra, condemnada a topar durant anys i panys amb l’anomalia pujolista, incorporant ERC a la causa. Així es van aliar metalls tan diversos com el PSC de les dues ànimes –la maragallista i l’altra–, l’ERC musculada per la primera onada d’independentisme pragmàtic alliberat pel i del paradigma pujolista i els hereus del PSUC, ICV, històricament proclius a la convergència estratègica de les classes mitjanes-altes i proletàries (al cap i a la fi, fins i tot el comunisme és el “terme mitjà” i el “radical” és l’altra cosa, com va dir Brecht).

Traslladat a la realitat real, tot plegat va desembocar en un fracàs majúscul, del qual, en teoria, es va fer creu i ratlla el 2010. Però els corrents de fons són tossuts. Avui es pot veure en aquells tripartits l’avançada de la nova Catalunya política: fragmentació (més i més partits petits), horitzontalitat (absència d’hegemonies clares), volatilitat (sensació d’incertesa permanent) i lideratges compartits com a succedani de la impotència dels partits centrals per reeditar o donar continuïtat a l’era dels líders

catch-all. D’aquí la propensió de gairebé tots els que han vingut després a jugar-s’ho tot a un nou començament. Però no. El 2003, els catalans volien un canvi però van negar a Maragall una majoria clara i van posar l’ERC de Carod com a garant del pas endavant nacional (nou Estatut); fa un any, van repetir la jugada amb Mas, que es va oferir per arribar a Ítaca i li van endossar de copilot Junqueras, cap de l’ERC redimida (consulta i independència sí o sí). Ara bé: qualsevol semblança amb el passat és mera casualitat. Els mateixos que volien una ERC de govern el 2003 i el 2006 diuen ara que no convé mullar-se perquè a ERC li pot anar molt bé amb el sí o sí però encara millor amb el no i no.