El Punt Avui

El vot del PSC

13/11/13 02:00 ÀLEX SÁEZ
Cal reflexionar sobre la vinculació del diputat electe amb el territori que representa

El dia de sant Narcís, al Congrés els diputats del PSC vam votar diferent de la resta del grup parlamentari socialista per segona vegada aquesta legislatura. El motiu va ser una moció de Rosa Díez i UPD sobre “la fal·làcia del dret a decidir” amb el pretext de la defensa dels valors constitucionals. Era una provocació en tota regla, un intent per encetar un debat i trobar fissures en els socialistes. Desafortunadament vam caure en el parany. El nostre grup havia proposat una esmena a favor de la reforma constitucional i, en coherència, en no ser acceptada en els seus termes, només hi havia lloc per al vot en contra la moció o l'abstenció.

Aquesta posició, la de l'abstenció, ens hauria permès defensar un criteri propi allunyat d'UPD i evitar la contradicció entre el PSOE i el PSC, atès que nosaltres, tot i les opinions interessades difoses arran de la conferència del PSOE, defensem activament el dret a decidir. Malgrat els esforços per convèncer la direcció del grup que la decisió coherent era abstenir-nos, no ens en vam sortir. Aquesta vegada –a diferència de la primera votació sobre el dret a decidir– els diputats del PSC vam fer saber sense vacil·lacions a Pere Navarro que calia abstenir-se. Malgrat que no coincidíem amb la resta del grup socialista, el nostre primer secretari i la direcció del PSC compartien el criteri.

La voluntat de mantenir a Madrid les posicions defensades a Catalunya, i la importància de mantenir el mínim comú denominador del catalanisme polític entorn de l'exercici democràtic dels catalans a decidir el seu futur (amb una consulta acordada i legal), van decantar la posició del PSC. Certament, una votació diferenciada com aquella ha de ser motiu d'anàlisi, però em sorprèn la desproporció de la dimensió mediàtica que va prendre. En alguns sectors, tot en el PSC sembla escandalós. D'altres formacions polítiques com ara Izquierda Plural o Convergència i Unió han votat diferent diverses vegades i la discrepància no ha fet ni una mica de fressa. Se'm fa estrany que els seus representants no saltin en la cridòria de les tertúlies o els mitjans de Catalunya, per denunciar el deteriorament dels serveis públics a què ens tenen sotmesos els governs del PP i de CiU. Aquesta vegada, la moció d'UPD va coincidir amb una reforma de les pensions que farà perdre poder adquisitiu als pensionistes. Però això va passar desapercebut en l'actualitat informativa. Una llàstima. A Madrid, el dret a decidir no genera tibantors només als socialistes. No és gens estrany seguir intervencions de Duran, des del seu escó del Congrés, que són rebudes amb fredor i sense aplaudiments pels seus companys de Convergència asseguts just a la fila del darrere. I només cal seguir les declaracions d'aquests dies per comprovar que la consulta està provocant una autèntica convulsió als partits i que, desafortunadament, les posicions sobre la pregunta, o preguntes, cada cop son més allunyades. Te raó Pere Navarro quan afirma que molt probablement, a hores d'ara, l'any vinent no hi haurà consulta.

Més enllà de tot això també cal reflexionar sobre el valor del diputat electe, sobre el seu criteri i sobre la seva vinculació amb el territori que representa. Cal establir l'equilibri just entre les decisions de les direccions dels partits, la dels grups parlamentaris i els interessos i les voluntats que defensem en representació dels ciutadans de les nostres circumscripcions. Com a diputat per Girona defensaré sempre la veu dels meus conciutadans. I és clar que una majoria social a Girona vol tenir dret a decidir quin futur vol; i clama, sobretot, contra la pèrdua de drets i prestacions del nostre estat del benestar. Cal ser fidel a l'anhel de futur dels ciutadans i lluitar contra les desigualtats des de la representació democràtica. És el meu compromís.

Darrera actualització ( Dimecres, 13 de novembre del 2013 02:00 )