• 13 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros

Via de retorn

És una evidència que a Espanya es viu un procés de recentralització política en tots els fronts, executat de manera planificada per l’actual Govern del PP. Tant és que parlem d’educació amb la llei Wert, com de comerç –que, amb l’excusa de la unitat de mercat, vol imposar horaris comuns– o d’institucions amb la llei de Cambres, i així tota una inacabable llista de decisions a l’engròs i a la menuda. Val a dir que l’execució ha recaigut en el Govern del PP perquè és qui es troba al govern, però hi ha raons per pensar que es tracta d’un moviment que respon a la voluntat dels gestors –alts funcionaris– d’unes estructures d’Estat que estan per damunt de la contingència dels governs. Si ara mateix hi hagués el PSOE al capdavant del Govern espanyol, el moviment –potser no les formes– seria en la mateixa direcció.

L’opinió que l’Estat de les autonomies ha anat massa lluny, sobretot des de la segona meitat dels noranta, quan la crisi d’Estat va expulsar Felipe González i va portar José María Aznar al poder –amb el corresponent canvi d’hegemonia mediàtica a Madrid–, s’ha anat generalitzant. Des dels ideòlegs de la FAES fins a les enquestes del CIS, la idea que cal tornar a concentrar el poder a Madrid és majoritària a dreta i esquerra. La comparteixen PP i PSOE, per no esmentar UPyD, per qui aquest objectiu passa per davant de qualsevol altre i que a les properes eleccions generals podria ser el partit frontissa necessari per governar Espanya. És obvi que aquesta orientació estratègica d’Estat de la política espanyola és prèvia a la crisi econòmica. Però no és menys cert que la durada i la duresa d’aquesta depressió econòmica, amb la corresponent deterioració de la marca Espanya, han exasperat la urgència del procés per intentar emmascarar la realitat d’un Estat ineficient que havia crescut a base de polítiques insostenibles. I, en particular, Catalunya sempre ha servit per amagar les vergonyes alienes.

En vista d’aquest escenari –que qualsevol lector mínimament informat podrà avaluar si és que l’he pintat de manera exagerada o no–, la pregunta que cal fer-se és sobre quina versemblança pot tenir la proposta d’una tercera via per a Catalunya que pogués temperar les aspiracions sobiranistes que s’hi manifesten. No ho dic pas per desacreditar que algú pensi que seria bo trobar un camí d’entesa per evitar la dura confrontació política en què ja som de ple. Ho pregunto perquè, en vista de l’experiència de l’intent de reforma estatutària iniciada el 2004, aprovada el 2006 després d’haver-la afaitat i de fer-la fracassar definitivament el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional, qui ens pot assegurar que si s’obrís el meló d’una reforma constitucional per resoldre l’encaix de Catalunya, no acabaria de la mateixa manera? És a dir, ateses les circumstàncies descrites a l’inici de l’article, què en quedaria de l’Espanya de les autonomies després d’una reforma constitucional? Fins i tot en el supòsit d’un hipotètic relleu en els actuals lideratges polítics, vistos els aspirants, algú pensa que qui pugui substituir Rajoy o Rubalcaba serà més propici a un desenvolupament constitucional de tipus federal, o hi ha raons per esperar tot el contrari? El temor que sempre havia expressat el president Jordi Pujol i que l’havia fet desconfiar de l’oportunitat d’una reforma de l’Estatut, no és tan justificat ara com llavors, a propòsit d’una reforma constitucional, ni que s’iniciés apel·lant a un suposat federalisme contrari a l’actual lògica històrica? Navarro o Duran, no es trobarien en les mateixes circumstàncies que es van trobar Maragall o Mas el 2006?

En l’episodi 294 de gener de 2010 del programa d’història En guàrdia! de Catalunya Ràdio, dirigit i presentat per Enric Calpena i dedicat a Els catalans a la guerra de Cuba, el doctor Oriol Junqueras –abans d’ocupar els seu actual càrrec a ERC– explicava les raons que van precipitar la independència de l’illa. Segons Junqueras, en el debat a Espanya entre els qui volien trobar noves fórmules d’encaix i els que optaven per acabar d’esprémer Cuba davant l’expectativa d’una possible pèrdua, el triomf d’aquesta darrera posició va acabar de donar arguments als cubans independentistes. L’historiador esmentava el concepte horitzó d’expectativa per explicar aquell tipus de conducta política i econòmica. Quan l’horitzó és llunyà, hom tendeix a comportar-se de manera honrada i lleial. Però quan hi ha un horitzó d’expectativa curt, el comportament és egoista i deixa de respectar les regles de joc.

Doncs bé: deixant de banda altres simetries amb el cas de la pèrdua de Cuba, tot fa pensar que es podria analitzar la situació actual de la relació entre Espanya i Catalunya segons aquest principi econòmic. Davant d’una expectativa d’horitzó curta, l’Estat espanyol accentua el seu comportament deslleial amb Catalunya, amb l’incompliment dels acords pactats i la recuperació unilateral de competències. I, de la mateixa manera, també es pot dir que Catalunya se sent cada vegada menys vinculada a una lleialtat constitucional que considera traïda, i es veu empesa a abandonar el pacte del 1978. Quan la setmana passada el president Rajoy descartava una hipotètica reforma constitucional amb l’argument que, en qualsevol cas, mai no satisfaria els catalans, deixava ben poc marge per a l’esperança de les terceres vies que, si s’obrissin, només podrien portar enrere. En el fons, escurçava encara més l’horitzó d’expectativa i contribuïa, volent-ho o no, a fer més fàcil la decisió sobre el contingut de la pregunta que s’hauria de fer als catalans: clara i dual.

salvador.cardus@uab.cat