El Punt Avui

Com volem que sigui Catalunya

14/11/13 02:00 JORDI PUJOL
Un nen , enfilat a un fanal de passeig de Gràcia durant la Via Catalana de l'11 de setembre passat Foto: A. SALAMÉ / ARXIU.

El debat sobiranista fa que es plantegin d'una manera insistent preguntes sobre com voldríem que fos Catalunya. Per exemple, com voldríem que fos una Catalunya independent. Però aquesta és una pregunta que ens hem de contestar tant si Catalunya fos independent com si no. (I de fet ens l'hem contestada sense ser independents. Encara que és cert que l'actualitat de la reivindicació independent li dóna especial transcendència).

I de fet, d'ençà del restabliment de la democràcia i de l'autonomia, hi ha hagut a Catalunya un projecte de Catalunya. I més d'un. Que poc o molt enllaçaven amb projectes d'abans. I que tot i ser diferents alguns d'ells, han tingut un comú denominador que permet parlar-ne com a molt representatius.

Aquesta pregunta ens l'hem contestada durant tot el segle XX. En el terreny de les idees i dels projectes, i també dels valors, i en alguns períodes en el de l'acció del govern. I, sobretot, d'ençà de la transició política, des de les institucions catalanes. Des del govern, des del Parlament, des dels ajuntaments, diputacions, etc. I des de la pròpia societat civil, que afortunadament sempre havia estat activa, però que ha pogut ser més eficaç en el marc polític democràtic. I és bo fer notar que si bé no hi ha hagut un projecte únic per a Catalunya –cosa lògica en un règim democràtic i en una societat plural–, substancialment hi ha hagut prou coincidència en el que socialment, i políticament, és essencial com per poder dir dues coses, molt importants i positives: que hi ha hagut un projecte de país, i que en la seva defensa i la seva realització hi han participat sectors polítics, socials i ideològics diversos. Certament hi ha qui n'ha quedat al marge, però una molt àmplia i diversa majoria de la societat catalana, d'una manera o d'una altra, hi ha participat. En la definició i en l'aplicació. Per tant, ningú no s'ha d'atribuir cap mèrit en exclusiva. I diem mèrit perquè el balanç dels últims quaranta anys de Catalunya és positiu. Que ara visquem una època difícil no treu el mèrit del que tots plegats hem fet durant els últims quaranta anys. I no ens ho hem de recriminar els uns als altres.

Aquest país que hem volgut construir –i que en bona part entre tots hem construït–, com hem volgut que fos? I com volem ara que sigui? Enumerem-ne els trets principals. Amb l'advertiment previ que l'ordre d'enumeració no estableix jerarquia. Tot va lligat, tots els components del conjunt són necessaris.

1. El país ha de tenir una molt forta mentalitat democràtica. Això ha d'impregnar la societat.

2. S'ha de mantenir i reforçar la solidesa de la identitat lingüística i cultural del país. Perquè Catalunya, que no ha estat mai una nació ètnica, sí que ha estat, en canvi, una nació de base lingüística i cultural.

3. Des de fa segles, Catalunya ha procurat estructurar-se com una societat oberta i dinàmica. En el camp econòmic i social, polític i cultural. I oberta al progrés social. Amb mentalitat d'ascensor social. «Catalunya serà social o no serà» ha dit durant dècades el catalanisme. I diu avui mateix.

4. Tots aquests objectius han reclamat històricament, i reclamen ara esperit de modernitat i una filosofia de progrés i d'obertura al món.

5. I com una mena de resum dels punts anteriors reclamen cohesió i convivència. Reclamem un concepte de país amb mentalitat de futur integrador. Integrador d'idees i sobretot de gent. Amb variants, aquest ha estat l'objectiu de sempre, des de mitjan segle XIX i primer terç del segle XX. I jugant un paper determinant en el moment de la transició. I fins ara mateix.

Podem dir que en línies generals, durant els últims trenta o quaranta anys, Catalunya ha avançat en aquesta direcció. I que el conjunt del país –el conjunt de les forces polítiques i socials– ha contribuït a aquest progrés. I el país també pot dir que tot això ho ha procurat fer d'una manera que no solament fos compatible amb el progrés general espanyol, sinó que hi contribuís significativament. I així ha estat. Però ara molts ponts s'han trencat. I es fa cada cop més difícil refer-los.

Per tant, la pregunta de com voldríem que fos Catalunya ens l'hem de fer també pensant en l'eventualitat de la independència. I la resposta és que bàsicament el projecte és el mateix que hem defensat, i en bona part aplicat durant aquests quaranta anys. Un projecte que ha estat durant dècades l'objectiu. Que semblava possible. Però que ara ha esdevingut molt problemàtic per l'ofec polític i econòmic (i amb molta repercussió social, i també identitària).

El projecte i el model de país no ha de ser rebaixat. Ni en la identitat, ni en l'equilibri i el progrés socials, ni en els elements de cohesió ni en les condicions que enforteixin la convivència, ni en els factors de progrés general. El perill de la pèrdua de qualitat social ve de l'ofec financer, polític i institucional. De l'ofec com a país. O sia que la reivindicació nacional i la social van lligades.

Per què ara l'independentisme ha esdevingut tan fort? Per causes sentimentals? També. Per la Llei Wert? I per la voluntat de reduir la capacitat d'integració? També. Per la interpretació a la baixa de moltes competències? Sí. Pel retard en un període de pagaments? També. I per tantes coses més. Però també, i d'una manera especialment important, perquè tot plegat, i sobretot l'actitud de les institucions espanyoles i també del conjunt d'Espanya, fan evident que en el nou terreny de joc que van configurant, Catalunya no podrà construir el projecte de societat que volem. D'una manera molt evident – escandalosament evident–, a través de l'ofec financer. També de la sistemàtica escapçada competencial, és a dir, política. O sia, d'anar fent del nostre autogovern allò que en diuen una capsa de cartró sense res a dintre. És a dir, no podrem fer el país que volem. A qui pregunti «quin país voleu que sigui Catalunya» podem donar resposta. Molt breument ara l'hem donada. Amb imperfeccions, algunes greus i punyents. Però un país que ha anat i que pot anar amunt. El model és prou clar, el projecte és prou clar. Però hem de disposar dels recursos i de les eines de tota mena que ens calen. I que l'Estat espanyol ja ara ha deixat clar que no tindrem.

Dit amb altres paraules: la reacció contra l'ofec financer i contra la devaluació política de Catalunya, és a dir, la reclamació d'un poder polític potent –des del finançament a les competències passant per tot allò que cal que Catalunya tingui per a tenir cohesió i convivència, progrés social i identitat com a país, té un signe evidentment i sens dubte polític i econòmic però també social. No podrem mantenir el nivell d'estat del benestar dels seus ciutadans sense un tracte just envers Catalunya.

La negativa a donar aquest tracte just, amb les conseqüències que té i tindrà per als seus ciutadans, és una causa important de reforçament de l'independentisme.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dijous, 14 de novembre del 2013 02:00 )