• 14 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Lluís Foix

El món real i l’oficial

Qualsevol persona que obri una finestra al seu ordinador, mòbil o faci un ràpid recorregut per les freqüències radiofòniques que té a l’abast es veu assaltada per una massa crítica d’informació i opinió que pot resultar insuportable. No tant pel fet que les informacions i opinions són imprescindibles en una societat lliure com per la impossibilitat d’assimilar i tenir un criteri propi sobre el que passa.

Sabem tant de tants temes que ens podem trobar que, de fet, no sabem el més elemental que afecta la vida de la gent. La crisi ha deixat fora de combat molts treballadors i famílies que han perdut l’esperança de tornar a viure amb una certa dignitat. La sanitat ha perdut molts recursos i si no s’hi noten més els efectes de les retallades és per la dedicació abnegada de molts professionals de la salut que cobren menys, treballen més i atenen els pacients amb la delicadesa habitual. Pot ser per vocació i també per responsabilitat davant dels pacients.

El mateix podem dir de tants mestres i professors que intenten cobrir la disminució de recursos amb criteris humanistes i de servei a la societat. Enmig de les estretors a què aquests dos col·lectius estan sent sotmesos, hi ha un punt de responsabilitat i d’il·lusió per la feina que amaga la facilitat amb què els polítics utilitzen les tisores per reduir personal i costos sense donar massa explicacions.

I això mateix passa en moltes altres professions. El país funciona tensat, però en aquells aspectes que afecten les persones hi ha grans dosis de servei a l’altre. Aquests moviments transversals de solidaritat es produeixen mentre des de la política, els mitjans de comunicació i les elits en general es fabrica un discurs borrós, allunyat de les necessitats de la gent i parlant d’un futur hipotètic.

Que el ministre Montoro ens digui ara a TV3 que Catalunya traurà de la crisi tot Espanya és una broma de mal gust i un desconeixement del que està passant pel que fa a les reivindicacions econòmiques previstes en l’Estatut vigent. No hi ha dret i em sembla un despropòsit. Que la visita d’Artur Mas a Israel s’hagi projectat aquí i allà com una lluita de banderes i de gestos d’universos simbòlics contraposats serveix per omplir portades o obrir informatius. Res més.

Ja fa mesos que debatem com i de quina manera se celebrarà la consulta. No sabem si serà possible i legal. Desconeixem si hi ha acord sobre la pregunta entre les forces partidàries de la independència. Els socialistes acceptaven una cosa que no hi ha enlloc del món democràtic com és el dret a decidir, i ara ni tan sols accepten la possibilitat d’una votació que diuen que no se celebrarà.

El món real l’administren amb generositat milions de ciutadans que no surten a la televisió. El món oficial parla sense treva sobre qüestions de futur. Hi ha una gran distància entre aquests dos mons.