• 15 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Antoni Puigverd

Savoranola

El sandaliot de Fernández va ser tan buit com la nuesa amb què va debutar Rivera

Qui ho hauria dit que el polític que més s'assemblaria a Carme Chacón seria David Fernández de les CUP! Chacón va donar la volta al planeta amb aquella foto de dona embarassada (gestadora de vida) donant ordres a uns militars (“novios de la muerte”). La síntesi visual de vida i mort que Chacón encarnava era tan espectacular que es va convertir en el paradigma de la política postmoderna. Aquell gest evidenciava que en la societat actual el que compta són els impactes visuals, no pas les transformacions reals. Moltes dones, i en el govern de Zapatero n’hi havia unes quantes, van haver de sacrificar la maternitat per poder accedir a alts càrrecs; i és que les dones embarassades (que a la feina encara han de pagar la feminitat com un peatge) no es poden permetre el luxe de portar un ginecòleg particular a la feina, com feia la ministra quan anava a Afganistan.

La crisi econòmica va fer caure els ídols de fang de la política postmoderna. La duresa extrema de la realitat va ser com un àcid corrosiu per a les esquerres que es vestien a Loeve. Semblava que l’esquerra tornaria a ser ideològica. I la mística igualitarista que la CUP abandera convertia aquest corrent en portador d’una nova autenticitat ideològica. Els portadors d’un nou rigorisme. Certament, d’ideologia en gasten molta, els de la CUP. Si l’esquerra postcomunista en general (i la catalana en particular) sembla que vulgui emplenar el buit que va deixar fa anys el vell clergat moralista, els de la CUP són la quintaessència del moralisme d’esquerres (només superats per la germana Forcades, que pugna per compartir la trona amb ells).

Però aquesta setmana hem descobert que la CUP és, fonamentalment, una versió grunge de la decadent esquerra-caviar. Mentre uns gasten sabates Hogan o Tod’s, els altres porten sandàlies masegades, sense logo. Però uns i altres recorren a una imatge impactant per sintetitzar la ideologia. La sandàlia de Fernández és més gruixuda que les seves sentències morals, emeses amb paraules tan curtes com sonores: màfia, gàngsters. El cop retòric de sandaliot simbolitzava la pallissa que les masses castigades per la crisi voldrien clavar de debò als causants de les seves desgràcies. Va ser un cop fabulosament teatral. Una formidable performance artística que ha reportat a Fernández més publicitat que mil discursos, més celebritat que tots els anys de treball de base. Que la resposta de l’statu quo hagi estat tan unànimement crítica n’ha reforçat l’impacte retòric. Però el fet és que va ser un joc retòric: escenogràfic, visual, postmodern. Com la nuesa amb què va debutar Albert Rivera.

Passada l’escena teatral, la vida continua com sempre. Rato continua assessorant el banquer Botin. I el poble ferit no n’ha tirat cap tros a l’olla, d’aquella performance. Fernández ha protagonitzat una versió postmoderna de les rigoristes fogueres que el severíssim frare Savoranola organitzava a la Florència dels Mèdici mentre predicava contra el luxe, l’avidesa i la depravació dels poderosos.