• 15 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Rafael Nadal

Emocions socialistes

Ja fa temps que els dirigents del PSOE van trair els valors de les classes populars i mitjanes i van cedir al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta política. Van oblidar la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme de paraula, al servei de reclamacions elitistes i minoritàries. Des de llavors, estan en decadència i naveguen sense nord, sense programa i sense idees, a remolc de la lògica ultraliberal i unitarista que han imposat a tota la política espanyola l’expresident Aznar, la FAES i la caverna mediàtica. Per sortir del seguidisme comparsa, de tant en tant els socialistes s’organitzen una catarsi col·lectiva, apugen el to de l’esquerranisme formal i es busquen algun enemic que els aglutini. Però fa temps que no posen sobre la taula cap proposta real al servei dels ciutadans que aguanten el pes del país i de la crisi.

JOMA

A Pere Navarro se’l veia content d’abraçar-se als líders regionals del PSOE, al darrer d’aquests conclaves, el cap de setmana passat. El van emocionar els aplaudiments i les declaracions d’amor fraternal. Abans que ell, però, milers de socialistes catalans ja s’havien abraçat al socialisme espanyol i havien experimentat la mateixa emoció esperançada. D’aquest esperit en va néixer el pacte fundacional del PSC: el somni d’un acord en peu d’igualtat, la suma d’esforços contra la dreta, el respecte per tots els pobles, l’aposta per reequilibrar territoris, la solidaritat voluntària i per convicció.

Les abraçades i les emocions vénen de lluny i han sovintejat en escenaris com el Sant Jordi. El problema ha arribat sempre l’endemà. Perquè aquell mateix esperit va portar l’acceptació desconfiada, però resignada, de la Loapa; la contenció permanent; la moderació per frenar els militars; les renúncies per culpa d’ETA; i tots els trágalas perquè si tu no hi anaves, ells tornaven. De fet, el socialisme català s’ha passat trenta anys obrint els braços cap al socialisme espanyol, acceptant un paper de secundari, lluny del pes que per militància i per vots li tocava.

El PSC ha estat al servei d’un projecte comú, que al final s’ha convertit en el projecte d’uns quants, que l’han grapejat en benefici propi: Belloch, Bono o Guerra (el primer que va haver de justificar els Mercedes i els Mystère) s’omplen la boca de paraules com Espanya, justícia i igualtat, però en realitat parlen d’Andalusia, de Castella o d’Aragó i defensen els seus interessos particulars. Igual que ja fa Susana Díaz, una professional de la política des dels vint anys, en una comunitat sota sospita, sense que ningú se n’hagi estranyat.

Mentrestant, qui d’entre els socialistes espanyols ha alçat la veu quan els ciutadans de Catalunya eren insultats, discriminats i acusats de tota mena de barbaritats? Qui s’ha queixat de la catalanofòbia que ara fa impossible qualsevol negociació? Qui ha renunciat als privilegis que atorgava la proximitat a l’entramat central del poder? Qui s’ha solidaritzat amb els ciutadans de Catalunya quan ja des del franquisme s’han hagut de pagar bona part de les guarderies, hospitals, escoles, museus o cultura amb impostos propis, locals o autonòmics? Qui ha denunciat la discriminació que permet que un treballador català treballi més i cobri menys, suporti un cost de la vida més elevat, pagui més impostos, rebi menys serveis i li retallin més? Qui s’ha exclamat quan han hagut de pagar peatges per anar a treballar? S’omplen la boca afirmant que paguen les persones i no els territoris, però hi ha persones que paguen més i reben menys pel fet de pertànyer a un territori; i el partit que es proclama defensor dels treballadors calla. I torna a callar amb complicitat quan des del PP s’equipara Catalunya, nacionalisme i nazisme.

S’apunten a l’estigmatització de Catalunya perquè el linxament d’innocents sempre ha estat la sortida fàcil dels populistes. La veritat tant els fa. Saben perfectament que el desprestigi del socialisme espanyol no ve de l’Espanya plural ni del diàleg amb el catalanisme. Ve de les ocurrències minoritàries, dels excessos de gesticulació i sobretot de l’abandonament dels valors tradicionals de les classes populars: el premi a l’esforç, l’afany de superació, la solidaritat, l’aversió als excessos, la cohesió familiar i la devoció per l’educació com a eina d’emancipació. Fa anys que, amb l’excepció d’alguns militants de pedra picada, el PSOE està absent de les grans mobilitzacions com la lluita contra els desnonaments i l’abús de les preferents.

El PSOE representava l’ascensor social. Durant anys, va ser l’encarregat de garantir la recompensa a l’extraordinari esforç individual i col·lectiu de les classes populars, assegurant el seu accés a la plena ciutadania. Simultàniament, les classes mitjanes descobrien en la socialdemocràcia un instrument de modernització i d’equiparació a Europa. Però els dirigents socialistes van substituir els valors populars pel clientelisme, la protecció dels amics, el corporativisme de partit, l’ostentació i el conformisme. El càlcul electoral ha substituït els principis; les enquestes han arraconat les conviccions.

Tant li fa que parlem de la crisi o de les reivindicacions que arriben de Catalunya: ja no importa qui te raó o què és just. Només quin rèdit en traurà el partit. O els seus dirigents. Costa imaginar el retorn de la socialdemocràcia, si només ofereix alguns eslògans pretesament esquerranosos. Ara per ara, no sé veure què d’aquest PSOE pot haver emocionat Pere Navarro, ni el PSC, llevat que ells també ja només pensin en la pròpia supervivència.