El Punt Avui

Més val marxar (1)

16/11/13 02:00 JOSEP OLIVA I CASAS
La manera d'esquivar aquesta qüestió 
és la de negar l'atribut de nació a Catalunya. S'estalvien problemes de consciència

Vol dir marxar de l'Estat espanyol. És a dir, tracto del futur de la relació Catalunya-Espanya. I començo embrancant-me per parlar des d'una perspectiva general que afecta aquest cas. Em refereixo al concepte de respecte. Quina és l'actitud correcta de qualsevol persona en relació amb la resta del món? Senzillament, respectar-ho tot: començant per les persones i seguint pel planeta sencer (inclosos vegetals, animals, paisatges, clima, etc.). Per cert, una de les conseqüències és que sorgeix la necessitat de l'ecologisme. Quant a l'espècie humana, cal anar més enllà de les individualitats i afegir-hi determinats col·lectius que tenen trets comuns. Són de dos tipus: l'un lligat a un territori concret i l'altre, de caràcter geogràficament transversal.

El primer és una societat assentada en un territori que té unes característiques que la defineixen i que han estat conformats al llarg de la història i amb intervenció de la geografia: cultura en sentit ampli, imaginari, idioma, referents, tradicions... Té una connotació clarament política especialment en territoris d'un cert grau de desenvolupament, i Catalunya n'és un bon exemple, però no l'únic. En definitiva, respon a la idea de nació. Semblantment, però en menor mesura, pot aparèixer en societats més primitives.

El segon són grups amb trets comuns però que poden estar molt dispersos en el món. Parlo d'homosexuals, jueus, negres i altres. Compte que, en general, tots ells viuen pacíficament i no pretenen imposar-se ni agredir ningú. És de justícia que es respectin tots aquests actors tant individualment com els esmentats dos blocs col·lectius perquè és un signe de civilitat i assegura la pau social. En un cas, la manca de respecte el manifesten els estats jacobins (França és el mestre i Espanya el seu aplicat alumne), i en l'altre cas els partits d'extrema dreta, prou inquietants avui dia a Europa. Evidentment, amb aquest enfocament entrem en el terreny de l'ètica i ara poso l'accent en la relació amb la primera de les col·lectivitats esmentades. Ras i curt, no és correcte ni just (ergo, no és ètic) el tracte d'Espanya envers Catalunya. On és la moral més o menys cristiana d'uns i la suposada ètica laica dels altres? La manera d'esquivar aquesta desagradable qüestió és la de negar l'atribut de nació a Catalunya. Així s'estalvien eventuals problemes de consciència. Bé, però, com lliga això amb la distinció que fa la “sagrada” Constitució entre nacionalitats i regions? Com s'adiu una Espanya que es considera ancestral amb l'existència de la Generalitat l'any 1289 i la seva consolidació a partir de l'any 1358? Com s'explica que un mapa de l'any 1854 visualitzi clares diferències entre l'Espanya uniforme (la castellana), l'Espanya incorporada o assimilada (nosaltres) i l'Espanya foral? És una Espanya única o hi ha tres nacions? En què quedem? Es tracta, una vegada més, de negar una realitat que no s'adapta als desitjos, els quals així permeten, tranquil·lament, imposar una política anorreadora de la identitat catalana.

Una actitud coherent amb la falta de respecte cap a Catalunya és que Castella es creu la mestressa absoluta de la finca que és la totalitat de l'Estat espanyol. Per tant, la conseqüència lògica és imposar-se, en tot i per tot, a l'Espanya assimilada com la cosa més natural del món i sense dret a discrepar-hi. A més, l'actual política de recentralització demostra el penediment per l'“excessiva” obertura en arribar la democràcia (?). Són algunes de les consideracions que conviden a marxar.

Darrera actualització ( Dissabte, 16 de novembre del 2013 02:00 )