• 16 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Els riscos

El temps de la política és llarg, però el tic-tac de la fatiga ciutadana comença a estar accelerat

Certament, cap època no és comparable a una altra, atès que les variacions politicosocials transmuten l’equació de manera indefectible, però els errors es poden repetir amb una tossuderia notable.

Al capdavall, canvien els temps i les persones però no tant l’ADN dels pobles, i d’aquí ve la solvent idea que cal aprendre dels errors del passat. En aquest sentit, també és evident que el 1934 no és el 2014 i aquests vuitanta anys de llunyania impossibiliten una comparativa seriosa. Tanmateix, tot i ser èpoques tan diferents, quantes similituds que tenen quant als desitjos i els riscos, els encerts i els errors! No cal dir que esperem que els desenllaços no s’assemblin en res… Però des de les enormes diferències, tant del context internacional com del propi, l’anàlisi d’alguns símptomes haurien d’ajudar-nos a veure-hi més clar.

Òbviament, no entro a comparar ni líders ni accions –que el 34 van ser maldestres i fallides–, però hi ha algunes malalties internes semblants.

I parlo d’internes perquè, com he escrit en alguna ocasió, el procés podria fallar per la derivada pròpia i no per l’aliena. El primer risc, que va ser letal ahir, i podria ser-ho avui, és la de la manca d’unitat. Per bé que el carrer va mostrar una imatge de gran complicitat ciutadana, els partits del sí a la consulta estan jugant amb tant d’afany al joc de la cadira que no paren d’empaitar-se els uns als altres sense ser capaços de trobar-se en un acord de mínims. El temps de la política és llarg, però el tic-tac de la fatiga ciutadana comença a estar accelerat. I que no hi hagi acord ni per qüestions tan bàsiques com una data o una pregunta, i que això passi amb una consulta que és probable que no es pugui fer, resulta tan patètic com decebedor. Un dels virus clàssics de la malaltia catalana ha estat, des de temps immemorials, la capacitat dels partits polítics de desunir allò que l’anhel ciutadà ha unit. El 34 érem molts i tots barallats. El 2013, de moment, bis repetita. El segon risc és el radicalisme, nascut arran d’un cert il·luminisme que fa de la rauxa la millor de les raons i que sempre ens ha conduït al desastre.

Recordem, si no, el radicalisme d’extrema esquerra que va recórrer l’espina dorsal d’aquells anys –amb derivada violenta en alguns casos–, i ara neix un incipient radicalisme que, amb millors formes, vol fer el mateix que aleshores: clavar una puntada de peu al tauler. El problema és que Catalunya mai no ha avançat gràcies al radicalisme –ben al contrari–, sinó precisament quan l’espai central i les classes mitjanes del país s’han posat en marxa. Aquesta lliçó històrica és força inapel·lable. I el tercer risc és el tòtum revolútum de voler fer alhora l’emancipació nacional i la revolució social, perquè com que ho tenim molt fàcil, ho volem fer més complicat.

En qualsevol cas, ull viu perquè no tots els vents que poden escapçar els somnis vénen de ponent.