• 16 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

L’home que tenia poders

Al cap d’una setmana, el periodista ha parlat amb sis, deu, posem que amb vint polítics. D’aquests, almenys la meitat pertanyen a l’àmbit del partit governant. I sumades diverses setmanes arriba a una conclusió: a Mariano Rajoy no hi ha ningú del seu entorn que li porti la contrària. Passa justament el contrari que en el conjunt de la societat: mentre les enquestes, començant pel baròmetre del CIS, diuen que la majoria dels ciutadans (més del 80%) confia poc, molt poc o gens en el president del Govern, els del seu entorn hi tenen una confiança cega, li atribueixen totes les dades positives de l’actualitat, cap de les negatives, i expressen una esperança infinita en la seva capacitat per treure el país del forat en què es troba.

El periodista no recorda cap cas d’una identificació com aquesta amb un president. Ni tan sols amb Felipe González, malgrat el seu immens carisma. Ni amb Aznar, malgrat la seva autoritat. I una dada més: quan algun d’aquests polítics arenga la militància sobre els miracles del PP, com ahir va fer el senyor Floriano, no parla del partit ni del Govern, sinó que parla de Rajoy, en un exemple màxim d’exaltació del líder i de personalització de la política. És tan notori que resulta inevitable sospitar que es tracta d’una consigna per contrarestar la crisi de lideratge que pateix el país, o que estem davant d’un indici de possibles restes de cabdillisme, dit sia amb perdó.

I què és el que s’enalteix de Rajoy? La seva manera de ser, l’estil de direcció, la tradició de posar-se de perfil, la seva parsimònia i la forma de governar pensant que el temps ho resol tot. Però no és això el que més se li critica? Sí, senyor; però els seus pròxims l’eleven a la categoria de mite contemporani, que confereix a Rajoy una aurèola màgica d’home que sap veure en la foscor, que coneix les febleses de l’adversari, que intueix millor que ningú les reaccions humanes i que gestiona el calendari amb dots de profeta. I ho demostren recordant la seva estratègia davant el rescat o la intervenció de l’economia espanyola: va aguantar, va torejar, va esquivar les pressions internes i externes i ja és un tòpic sentir dir que, gràcies a les seves dots sobrehumanes, la prima de risc va passar dels 600 punts als 236 d’ahir. Hi ha un aire d’adoració a la divinitat al càntic d’aquest prodigi. Convençuts els afins d’aquestes capacitats de Rajoy, ningú no s’atreveix a discutir-lo, perquè té poders profètics.

Us explico tot això per cridar l’atenció sobre la relació amb l’anomenat problema català: la mateixa tècnica que va utilitzar per deslliurar-se del rescat és la que utilitza davant el nacionalisme. Mentre uns veiem un creixent desinterès cap a Espanya, fins i tot imparable, ell creu que mai no se celebrarà la consulta i mai no hi haurà declaració unilateral d’independència. Pensa que abans es trencarà la coalició independentista, que Artur Mas tindrà un atac de seny, que els empresaris impediran el divorci o que la societat, en el fons, no vol trencar. I hi ha qui diu que la pot encertar. La idea de Junqueras de parar l’economia catalana li comença a donar la raó.