• 16 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Remei Margarit R. MARGARIT, psicòloga i escriptora

Què és l’esquerra?

En aquests nostres temps, s’està considerant que les opcions polítiques de dretes i d’esquerres es desdibuixen, es parla de transversalitat amb molta freqüència i potser amb raó quan els ciutadans, cansats de retallades socials a tots els nivells, s’uneixen en una demanda de canviar les coses. I el desig comú de tothom és que es vol viure bé en el sentit que les necessitats més primàries estiguin cobertes.

Dit això, sí que hi ha una diferència entre la dreta i l’esquerra. La dreta, al llarg de tota la seva història ha estat sempre conservadora dels privilegis d’uns quants per damunt del benestar de tots; i l’esquerra s’ha constituït, també al llarg de la història, en la defensa dels més febles i en una redistribució justa de la riquesa, prioritzant el benestar de tots per damunt de l’acumulació de la riquesa només en unes quantes mans.

I ara, en el dia a dia de Catalunya, em pregunto què hi fa un partit que s’anomena Esquerra Republicana de Catalunya donant suport a un Govern dit de centredreta que conté la dreta real d’aquest país (la dreta que representa el PP a Catalunya només és un testimoni de la dreta espanyola més dura). I m’ho pregunto perquè la política de retallades que està fent el Govern de la Generalitat és selectiva i està deixant l’ensenyament i la sanitat en precari, amb menys mestres, amb més ràtio per classe i també amb menys llits d’hospital, que passen a la privada directament. Una cosa és que això ho faci la dreta, ho ha fet sempre, però cóm és que ERC sosté un Govern que manté aquesta gran, persistent i creixent distància entre els rics i els pobres? Doncs la resposta potser és que ERC, d’esquerra només en té el nom. El que postula ERC és el nacionalisme, i cal dir que el nacionalisme sempre ha estat de dretes, diguin el que diguin.

Al meu entendre, l’esquerra contempla les persones com a ciutadans de les ciutats, o dels pobles, no com a posseïdors d’un país, i té clar que el que va al davant és que els serveis socials funcionin per a tothom, és a dir, una justa redistribució de la riquesa.