OPINIÓ

Rajoy espera, el PSC baixa del tren

EDICIÓ IMPRESA  OPINIÓN

JOSÉ ANTONIO ZARZALEJOS


Es compleix el lament de Machado: a Espanya, de deu caps, nou envesteixen i un pensa

Mariano Rajoy, discutit i discutible per tantes raons, ha aconseguit, no obstant això, que bona part de la societat espanyola i els cercles de poder social, econòmic i cultural madrilenys secundin la seva actitud política en la qüestió catalana. Sigui a la taula d'una ambaixada, en una reunió social o en un debat privat, a la capital es dóna per fet que Mas i l'independentisme reben del Govern i del PP el tractament més adequat: no a les seves pretensions esperant que les contradiccions internes de les forces secessionistes neutralitzin el procés. La conferència política del PSOE no ha fet sinó reforçar la impressió que l'independentisme fracassarà perquè el PSC s'anirà aproximant al PSOE que ha proclamat la seva "passió per Espanya" i "pels espanyols". Avui el socialisme català en el seu consell nacional prendrà la decisió de mantenir-se en el catalanisme sense confondre'l amb un artefacte per a la implosió de l'Estat democràtic, encara que el cost de la decisió hagi estat internament elevat.

La negativa del Govern s'enforteix amb la dels socialistes a assumir el dret a decidir -l'autodeterminació de Catalunya, dret inèdit en el constitucionalisme- de tal manera que les Corts ofereixen una cobertura aclaparadora contra qualsevol pretensió de viabilitat a la pròxima petició per ERC, CiU i ICV d'una delegació competencial per via de l'article 150.2 per a la celebració de la consulta secessionista. El PSC ha trobat en aquesta acció unilateral l'ocasió que necessitava per baixar del tren d'una consulta il·legal. Sense acord previ entre els governs català i espanyol, diuen els socialistes de Catalunya, no es donen les condicions que ells exigeixen per secundar un referèndum popular. És una posició coherent.

L'andalucisme que tenyeix el socialisme espanyol està jugant un paper decisiu perquè encapçala un potentíssim corrent intern d'opinió dins i fora del PSOE que recull, a més, les simpaties d'altres autonomies del sud d'Espanya i, singularment, la d'Extremadura, que propugna -a diferència de València i Madrid- el manteniment de l'statu quo financer autonòmic per mantenir així invariable el flux de transferències actual d'unes comunitats a les altres. I Rajoy es basa en aquest estat d'opinió per accentuar la seva tàctica en la qüestió catalana. Un estat d'opinió densificat per determinats mitjans que ja juguen amb un llenguatge obertament hostil i incontinent. Titllar Artur Mas de "guinyol" o "titella" és celebrat en alguns cercles com una jocositat i no com el que és: un insult.

Els criteris que proven de flexibilitzar posicions cotitzen a la baixa. Es percep que la situació a Catalunya és molt tensa però no hi ha propòsit governamental en aquest moment per rescatar de la frustració una part de la seva ciutadania que ha estat conduïda a una expectativa tan il·lusòria com impracticable. Els cercles de poder central estan instal·lats en la creença que la solució dels problemes econòmics portarà la dels polítics. Tan bon punt se superi la crisi econòmica, tots els mals es volatitzaran perquè el procés sobiranista respondria a motivacions només financeres, aquest cop amb la indumentària col·lectiva d'una sentimentalitat inflamada, o sigui, "el suflé català", que acabarà per baixar.

És cert que no hi ha unanimitat en aquesta apreciació en les elits intel·lectuals com ho demostra José Luis García Delgado, president de l'influent Cercle Cívic d'Opinió, per al qual la regeneració democràtica a Espanya requereix de "reformes constitucionals d'envergadura, en particular per abordar el tema català i basc" (El País, 13/XI/13), però opinions d'aquest tipus són clarament minoritàries.

La incapacitat i radicalitat de nuclis independentistes que abans van ser nacionalistes per ordir complicitats, el replegament intel·lectual i l'endogàmia progressiva de sectors abans oberts de la societat catalana i errors de registre tan diferents com la crisi d'imatge dels Mossos o el maltractament a Rato al Parlament, fan la seva tasca de sapa i apuntalen així la negativa de Rajoy que és compartida per una majoria social espanyola que se sent alleujada per la nova actitud del PSC, el federalisme del qual guanya punts.

Tot està resultant molt inquietant perquè el futur s'endevina completament incert amb la sensació que s'han imposat els maximalismes sense que fos necessari que succeís. I els qui no militin en ells, a Madrid o a Barcelona, es troben extramurs d'una realitat política fascinada per la confrontació. Es compleix així el lament d'Antonio Machado: "A Espanya, de deu caps, nou envesteixen i un pensa".