• 18 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Enric Juliana

El Partit Híbrid

Avui fa deu anys, Catalunya canviava de cicle: s’iniciava el temps polític del ‘català emprenyat’

La fibril·lació catalana va començar ara fa deu anys. El Vell (el pujolisme) era massa fort per morir i el Nou que s’estava fent vell (el maragallisme) era massa barceloní per imposarse com a nova hegemonia.

XAVIER GÓMEZ / ARXIUPasqual Maragall durant la nit electoral del 17 de novembre del 2003

Fa deu anys, la nit del 16 de novembre del 2003, Pasqual Maragall va perdre les eleccions i va guanyar la presidència de la Generalitat. El conseller en cap Artur Mas, designat directament per Jordi Pujol, va guanyar els comicis per passar set anys a l’oposició. I va emergir amb força el tercer actor. Esquerra Republicana, el vell partit de la menestralia catalanista desenganyada de la Lliga, força impetuosa i olla de cols els anys trenta, es plantava al centre de l’escena, reinventada com a agrupament independentista. Macià, Companys, el triangle amb les quatre barres, seminaris sobre Antonio Gramsci a la Universitat Autònoma de Barcelona (professors Marín i Tresserras), gegants i capgrossos, lliçons del PSAN, records d’Estat Català, ressons del PSUC, una mica de Lliga Nord, les dues banderes estelades, sèries de TV3, nervi juvenil i, per damunt de tot, la irritació sense límits que el nacionalisme castellà, gòtic i sorrut de José María Aznar provocava –i continua provocant– a Catalunya. Emergia políticament el català

emprenyat. Seva era la clau. Aquella nit, Carme Chacón va plorar al plató de TV3. Fora de pla, la jove diputada socialista a Madrid no va poder reprimir unes llàgrimes quan, cap a les onze, el recompte va donar un tomb, col·locant CiU al capdavant del repartiment d’escons. Com l’any 1999, els socialistes guanyaven en vot popular i perdien en nombre d’escons, gràcies a la prima de seguretat que la llei electoral provincial ofereix al catalanisme comarcal. La llei de la transició que Pujol es va negar a tocar i que no serà modificada pels segles dels segles.

El petit sorpasso del 1999 va ser un triomf moral. Ara era amargant. El maragallisme, corrent innovador dels anys noranta, ja no estava en punta. José Montilla va haver d’insistir perquè Maragall aparegués en públic amb aires de guanyador. Montilla ja tenia tancat el pacte amb ERC. Faltava poc.

Pujol ho sabia, o ho intuïa. Quan els militants i simpatitzants de CiU van començar a celebrar la victòria de Mas a l’hotel Majestic, Pujol, Moisès i mestre del realisme polític, va exclamar: Calleu!

Efectivament, el pacte ja estava trenat, amb acord explícit de la comissió executiva del PSOE, com molt bé sap Alfredo Pérez Rubalcaba. Aposta estratègica de l’esquerra espanyola per trencar el camp d’aliances del Partit Popular. Els germans Maragall no van pilotar el pacte del Tinell. Van fer una altra cosa: es van negar a congelar-lo i a cancel·lar-lo després dels idus de març del 2004, quan Catalunya va començar a ser una nosa perillosa per al PSOE.

Tot va començar amb un guanyador-perdedor i un perdedor-guanyador. Una dècada després, el cicle encara no està resolt. Ara vénen dos anys apassionants. El Tinell continua emetent radiació i el PSC, amb més punyalades al cos que Cèsar al fòrum, segueix viu. Malparat, però viu. El Partit Híbrid continua existint i aquesta és, avui, una dada clau.