• 19 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • M. Dolores García mdgarcia@lavanguardia.es

El PSC decideix

El PSC ha decidit. Ha decidit despenjar-se del procés sobiranista emprès per Convergència i Esquerra. Durant mesos ha coquetejat amb l’anomenat dret a decidir. No en va el 80% de la població catalana es manifesta a favor. Fins i tot entre els votants de Ciutadans hi ha un percentatge gens menyspreable que li dóna suport. Qui s’atreveix a anar contracorrent quan el plantejament es presenta impecablement democràtic?

Però durant aquest temps el dret a decidir ha proporcionat també a diversos partits una empara segura per no oferir un pla polític. La marxa dels socialistes posa més contra les cordes els que queden al vaixell: CiU, ERC, ICV i la CUP. Per acordar la pregunta d’un referèndum hauran de transigir en equilibris semàntics que en desencisaran més d’un. I si no arriben a un pacte, la sensació de ridícul entelarà la imatge de Catalunya en el seu conjunt.

El paraigua del dret a decidir ja no serveix per amagar les diferències. Quan ERC l’utilitza està referint-se al dret d’autodeterminació sense condicions, unilateral; quan ho fa el president Mas, al·ludeix a una consulta permesa per l’Estat que, ara com ara, és inviable. Tots dos donen presses al procés, atiats per un sector de la societat catalana actiu i considerable. En canvi, quan el PSC diu que defensa el dret a decidir només parla d’una consulta per ratificar un pacte polític previ.

Sota el paraigua del dret a decidir també s’arreceren els crítics del PSC, si bé el seu malestar amb la direcció ve de lluny, com ve de lluny la mateixa crisi del partit, que va començar a patir una sagnia de vots amb el segon tripartit. Però si en qualsevol altra formació els desobedients són arraconats, Montilla va fer el contrari i va col·locar exponents d’aquest corrent com a consellers en proporció superior a la de la seva representativitat al PSC. El gest va ser llegit com una jugada per mantenir-los a ratlla, però també els va proporcionar una tribuna que va amplificar els seus missatges.

Molts d’aquests crítics destaquen per la seva experiència política i capacitat comunicativa. Alguns viuen diàriament als seus territoris la pressió de l’independentisme. Ara bé, també n’hi ha que es resisteixen a deixar pas, que no acaben d’assumir que el PSC ja no és el gran partit capaç de situar dirigents en llocs respectats, amb el que això suposa de pèrdua d’influència, i que s’aferren a la seva quota de protagonisme guanyada a cop de discrepància.

El PSC va deixar clar diumenge passat que no flirtejarà més amb Convergència en el procés sobiranista per moltes sirenes que entonin el cant del dret a decidir. Potser és el final de la indefinició a què alguns atribueixen el seu declivi. O potser és l’error més gran que ha comès el partit els últims temps. Però el PSC ha exercit el seu dret a decidir i el marcador que ha sortit és 83%-13%. L’exconsellera Montserrat Tura va tuitejar diumenge que el que va passar al consell nacional li va produir gran tristesa. La votació? La derrota?

Tot i així, si desitja remuntar el vol, al PSC li queda per fer el més difícil: no deixar enrere un sector valuós a Catalunya i en cap cas trencar amb el PSOE.