• 19 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Josep Maria Ruiz Simon

La finestra d’overton

D’acord amb aquesta teoria, el secret de la política consisteix, com en la fotografia, en l’enquadrament

Els grecs anomenaven sophrosyne la moderació. Una de les versions del mite de Pandora, la que treballa amb la hipòtesi que la capsa no contenia mals sinó béns, diu que va ser un dels esperits que es va escapar quan la primera dona la va obrir imprudentment, i que, sense perdre el temps, se’n va tornar cap a l’Olimp i va abandonar per sempre els humans. Això no va impedir que, des de Plató, els filòsofs miressin de localitzar-la en aquell estat psíquic en què es dominen els desigs que atrauen cap al plaer. Aristòtil, seguint per aquest camí, va concloure que sempre es podia trobar just enmig de dos excessos. I aquesta indicació va fer fortuna. Des d’aleshores, i no només en qüestions ètiques, sinó també en política, tothom busca la moderació, com si fos virtut, en algun centre que, com tots, es defineix per una suposada equidistància. O gairebé tothom, perquè fa uns anys Joseph P. Overton, del Mackinac Center for Public Policy, va obrir una finestra que permet veure-la i pensar-la descentrada quan es tracta de propostes polítiques.

El que es coneix com la finestra d’Overton és una teoria a través de la qual es pot mirar la viabilitat política de les idees. Proposa que s’hi contemplin les possibles polítiques sobre un determinat àmbit d’actuació ordenades en un eix d’acord amb el grau d’acceptabilitat que pugui tenir per part de l’opinió pública en un moment concret. Al capdamunt d’aquest eix hi hauria les idees impensables, i després, baixant, trobaríem successivament les idees radicals, les acceptables, les apreciables, les populars i les polítiques. Deixant de banda l’encert o el desencert dels termes que descriuen el grau d’acceptabilitat, la proposta és clara. A mesura que es puja per l’eix s’avança cap al radicalisme. A mesura que es baixa, es va cap a la moderació, que aquí no es troba al centre sinó en un dels extrems. És important no perdre de vista que, en aquesta teoria, la radicalitat i la moderació no es defineixen en abstracte, d’acord amb prejudicis o idees fixes sobre la centralitat, sinó demoscòpicament. I també cal tenir en compte que se suposa que aquell que mira per la finestra és un polític i que el seu objectiu és accedir o mantenir un càrrec públic amb la promesa o l’execució de determinades iniciatives. És aquest objectiu, i no cap interpretació escolàstica o moralitzant de la política, el que fa de la radicalitat un vici i de la moderació una virtut.

En qualsevol cas, la teoria de la finestra d’Overton no marca un únic camí cap a la moderació, a la qual es pot arribar, certament, baixant per l’eix. Però també, ja que la finestra és mòbil, movent-la. Promovent, per exemple, idees encara menys acceptables que les que abans es tenien per impensables perquè les que anteriorment es tenien per radicals guanyin moderació i les anteriorment moderades quedin fora del quadre. D’acord amb aquesta teoria, el secret de la política consisteix, com en la fotografia, en l’enquadrament.