• 19 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

Socialisme perdut

Desde la página 2 La conferència política que el PSOE va celebrar ara fa deu dies va brindar un escenari idoni per al seu catàrtic retrobament amb el PSC. Les diferències a compte del dret a decidir, que havien donat lloc poc abans a una votació divergent entre els diputats socialistes catalans i la resta del grup parlamentari al Congrés, van semblar dissipar-se davant l’evidència que les dues formacions es necessiten mútuament. El socialisme espanyol no pot aspirar a l’alternança en el Govern central sense el concurs del català, i aquest tampoc no està en condicions de deixar anar amarres respecte del primer sense provocar encara més desconcert en bona part dels votants que li han continuat donant suport. El nou cicle electoral, que arrencarà amb les europees de la primavera, és un argument realment persuasiu tant per al PSC com per al PSOE. Seria maliciós suposar que el retrobament de la conferència política va sortir al pas de la crida d’Alfonso Guerra perquè el PSOE tingués una organització pròpia a Catalunya, però sens dubte va deixar de banda aquesta idea. Encara que el que és veritablement maliciós és inferir que a través d’un cafè compartit amb Rubalcaba, Díaz i Fernández, Navarro va convertir el PSC en la federació que reclamava Guerra.

MESEGUER

Però l’obvietat no aclareix els interrogants que tenallen els socialistes de Catalunya. Sabem que el PSOE els necessita fins i tot per continuar en l’oposició. Però la pregunta immediata és si els necessiten els catalans, quant i, sobretot, per a què. L’efecte més pervers de l’entusiasme sobiranista és que ha reduït els problemes que afligeixen una societat tan diversa i els anhels o aspiracions que tenen els seus ciutadans a una única qüestió: la redemptora recerca d’un Estat propi, o poc menys. Totes les altres coses han quedat subsumides en l’assoliment de la gran solució. Aquesta dinàmica ha anat empetitint l’espai polític total i el particular de cada formació parlamentària. La idea dominant que Catalunya està irremissiblement abocada a la independència, admetent com a molt que l’única disjuntiva es refereix al recorregut més convenient de la marrada formal que necessitaria l’objectiu, produeix un efecte d’embut identitari.

Malgrat les aparences demoscòpiques, l’empetitiment d’espais no només afecta les dues formacions que s’estan veient més minvades en les seves expectatives de vot per l’entusiasme sobiranista, CiU i el PSC. També repercuteix en les forces emergents, encara que se sentin en avantatge. La declaració d’Oriol Junqueras, després matisada, que en favor de l’objectiu sobiranista es podria promoure la paralització econòmica de Catalunya per mostrar el seu pes respecte a Espanya va evidenciar que és impossible persuadir l’altre mitjançant fets consumats sense perjudicar-se un mateix. Les acurades maneres que Ciutadans desplega per incrementar dia a dia el favor del públic acaben anul·lant, també dia a dia, les seves possibilitats d’oferir alternatives a assumptes que no derivin de les qüestions identitàries.

Preguntar-se en democràcia sobre si els catalans tenen necessitat dels socialistes del PSC resulta inadmissible fora de l’escrutini electoral. Però serveix per destacar el buit polític que suscita el mentrestant. El desenllaç possible es presenta tan incert que els moviments preparatius o preventius d’això que no se sap si serà, o què serà i quan, ho acaparen tot. El fòrum públic no deixa lloc per a res més. La resta dels propòsits que acull el PSC queden neutralitzats davant la seva última dificultat: la iniciativa dels altres grups partidaris del dret a decidir de vindicar el 150.2 de la Constitució per traspassar a la Generalitat la prerrogativa de convocar consultes. Si el PSC no s’hagués anat debilitant tant en el pla electoral com en la seva enteresa orgànica, es podria preguntar si el debat sobre la materialització d’aquest dret podria donar per a dos PSC. En altres paraules, i tornant a la pregunta inadmissible, si els catalans necessiten dos partits socialistes; encara que no siguin exactament els que voldria Alfonso Guerra. No hi ha res innocu en política, i tot el que es fa o s’omet comporta efectes diversos, moltes vegades imprevistos. Cada iniciativa entorn del dret a decidir busca també que els altres es retratin, i fins i tot que hi apareguin descol·locats. De manera que encara que no s’aconsegueixi l’objectiu enunciat –per exemple, la competència sobre consultes–, algú creurà que haurà avançat posicions a costa d’algun altre. Avui tots miren el PSC amb tanta cobdícia que només sortirà indemne de l’assetjament si el PSOE torna aviat al govern d’Espanya. Altrament, i faci el que faci, pot estar perdut.