• 19 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

Vendre’s l’ànima

El partit de Pallach s’arrenglera amb els que volen malmetre el desig majoritari del poble català

É s trist que el nexe d’unió entre les dues estrelles rutilants de l’univers socialista sigui el discurs contra el dret a decidir català. És probable que Susana Díaz i Carme Chacon visquin escenes de desamor descarnat, quan els ganivets de la lluita interna es comencin a clavar a l’esquena del contrincant, fent bona la vella dita de Churchill que els enemics sempre són a casa. Totes dues aspiren a la mateixa púrpura socialista i, per bé que no hi ha res decidit encara, les peces s’estan situant estratègicament al taulell. Però més enllà de la guerra del poder a can Ferraz, que s’albira força entretinguda, el fet que totes dues es barallin per quina malparla pitjor de les aspiracions catalanes ho diu tot de l’ànima del PSOE actual. I dic actual perquè hi va haver una època, no tant llunyana, en la qual els socialistes creien en els drets democràtics dels pobles. Eren els temps en què tot estava per fer i semblava que tot era possible.

També hi va haver una altra època del PSC, i és encara més recent, atès que la llarga llista de noms propis que van saber conciliar l’ànima catalanista amb l’ànima progressista honora la història d’aquest partit. Tot això, que va marcar la identitat dels orígens, s’ha anat diluint amb el temps, i després d’aquest cap de setmana s’ha enterrat definitivament. Deixem-nos d’elucubracions: el PSC ja no és el partit que va ser, on la suma de sensibilitats permetia un altre missatge. Descavalcat del bloc de la consulta –per bé que jugaran a la puta i la Ramoneta fins al final, no se sap si per dissimular o per entorpir– i alliberat dels lideratges que podien gratar la vella consciència, el socialisme català s’ha tret la disfressa: davant del repte històric d’una consulta ciutadana, el vell partit de Reventós i Pallach estarà arrenglerat amb el PP i amb Ciutadans. És a dir, en el bloc dels que volen malmetre el desig majoritari del poble català.

És cert que hi ha notables dissidències internes, i que més d’un trenta per cent dels consellers socialistes, especialment líders locals de renom, no van anar a la cita de Pere Navarro. I, no cal dir-ho, és especialment remarcable el grup de líders de pes que han mostrat públicament el seu rebuig. Per bé que des de Marina Geli fins a Àngel Ros, passant per Joan Ignasi Elena i la resta, la prova de foc seran les votacions clau al Parlament català. Mantindran la posició pròpia o seran anorreats per la disciplina de partit? En la resposta hi haurà el barem de la credibilitat de la seva protesta. Però, dissidències al marge, la direcció actual és sòlida i aquest cap de setmana s’ha vist reforçada. A més, després de la raspallada de Rubalcaba, és evident que tenen la benedicció de Ferraz, de manera que tot està clar. El PSC s’ha clarificat i ha virat cap al no. Ara el bloc de la consulta és més feble, però també està més definit i, tal vegada, és més lliure.