• 20 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

CiU en males companyies

Pere Navarro va fer diumenge passat el que tenia pendent des de fa més d’un any: sortir de la confusió. Un partit pot situar-se en un costat o en el costat contrari, pot encertar o equivocar-se. Però segur que erra si no se situa clarament en cap, si es dedica a nedar en l’ambigüitat. Fins ara no se sabia ben bé del cert on era situat el PSC en l’actual contenciós català. Amb la decisió de diumenge sembla que ho comença a aclarir. Encara no ho ha aconseguit del tot, però tot fa pensar que està començant a sortir de la confusió.

JORDI BARBA

En efecte, a partir de la famosa manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat, els partits catalans, per sobre d’altres diferències més substancials, van haver d’alinear-se en un dels dos blocs: els partidaris de l’anomenat dret a decidir per una banda, i els contraris, per una altra. Els contraris, PP i C’s, van ser clars des del primer moment. A l’altre bloc hi ha hagut diferències i matisos, tan subtils com variats. Però en aquest bloc, potser en un extrem que de vegades semblava acostar-lo al bloc contrari, hi havia indubtablement el PSC.

Així ho van anar demostrant els seus diputats al llarg del curs passat, tant al Parlament com al Congrés. En aquesta última Cambra, en temes que feien referència al “dret a decidir”, van arribar a trencar la disciplina de grup parlamentari i van votar en sentit oposat als seus companys del PSOE. Mentrestant, els sondejos anaven anotant una pèrdua creixent de suport electoral a Catalunya i tampoc el vot socialista no augmentava a la resta d’Espanya malgrat l’incessant descens del PP.

A l’interior del PSC el malestar anava en augment, tant per part del sector més nacionalista, el sector crític, com del sector contrari, l’oficial. Suposo que Pere Navarro i la majoria de la direcció que encapçalaven aquest últim sector han arribat a la conclusió –evident des de feia temps– que calia optar en un sentit o en un altre, encara a costa que es produïssin algunes baixes de notables històrics, ja que era molt més gran la sagnia de pèrdua de votants. Era necessari trencar el nus gordià en el qual estaven enredats. Calia plantarse i no accedir a la trampa que suposa sol·licitar del Congrés que transfereixi o delegui a la Generalitat la competència estatal per autoritzar referèndums, una cosa presumiblement contrària a l’ordre constitucional i que, en tot cas, no obtindria la majoria de la Cambra.

L’encert de la direcció del PSC sembla evident: al consell nacional de diumenge passat, els partidaris de no secundar aquesta iniciativa han assolit el 83,5% dels vots, mentre que els contraris només han aconseguit el 13,3%. El suport a Pere Navarro ha estat, doncs, massiu, i s’ha demostrat que els crítics són una exigua minoria. Aquest canvi del PSC és, ara per ara, el cop més dur a les il·lusions independentistes. Només falta que els socialistes catalans deixin de dir, com encara fan, que són partidaris del dret a decidir, aquest engany que només encobreix el terme independència. La sensació és que l’onada separatista comença a amainar i que CiU comença a buscar altres sortides.

Efectivament, hi ha símptomes que això és així i no només per les reiterades declaracions de Josep Antoni Duran Lleida en contra del procés secessionista. També Francesc Homs, de l’ala més sobiranista de CiU i home de confiança d’Artur Mas, està demanant en discrets dinars a Madrid amb rellevants membres de certs poders fàctics que se’ls ajudi a sortir de l’atzucac en què es troben. ERC, ICV, la CUP, i no diguem l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural o la monja Forcades, no deixen de ser amateurs de la política. Molts periodistes, columnistes i tertulians també ho són. Però CiU no ho és, sap el que es juga, té experiència en el món internacional i estretes connexions amb els poders econòmics catalans, espanyols i estrangers.

CiU i el Govern Mas, malgrat totes les seves proclames, saben ara el terreny que trepitgen. Van pujar al carro d’una onada d’una forma irresponsable i ingènua. Del concert econòmic, una cosa ja per si mateix impossible per raons internes, van passar en poques hores a la independència, a l’Estat propi dins de la Unió Europea, una cosa encara més impossible per raons jurídiques, polítiques i econòmiques. Si va ser per ignorància, no els mereixem com a governants, tan baixa és la seva qualitat tècnica. Si va ser per demagògia, per continuar en el poder encara a costa d’amagar la veritat, els qui els castigaran seran sobretot els seus, els honestos catalans il·lusionats amb la independència, entusiasmats amb la idea de separar-se d’Espanya, quan comprovin que els seus líders els han enganyat.

Amb un PSC proper, Convergència pensava que encara gaudia de certa respectabilitat. Aliada amb ERC, ICV i la CUP, les coses canvien substancialment: CiU camina en males companyies. Què hi fa allí el partit dels conservadors catalans? Potser per això demana ajuda, no vol quedar aïllat, sol davant un mur, en un atzucac. Per això és important el desmarcatge del PSC de diumenge passat.