• 20 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

La presó d’Aznar

De Wert a Rouco i Aznar, sembla que l’Espanya de la Contrareforma hagi tornat, i és que no va marxar mai

De tant en tant, arriba Johnny i agafa el fusell. Però aquest Johnny amb bigoti, que llança amenaces explícites des de la gorja profunda de la seva jubilació poc jubilada, no és antibel·licista, com aquell que va glorificar Dalton Trumbo a la famosa pel·lícula. Molt al contrari, el fusell d’Aznar està ben carregat amb la munició d’un vell arsenal, aquell que sempre va resoldre els conflictes ciutadans amb la violència, ja fos física o legal. I la precisió de l’adjectiu no és cap futilitat, perquè si bé no estem en els temps del cavall, l’Espartero o la Brunete, n’hi ha que consideren que les lleis són armes letals de propietat privada. En una Espanya determinada, que Aznar representa amb precisió, l’esperit imperial resta intacte, i només canvien els estris per imposarlo. És la mateixa Espanya sota pal·li que utilitza el nom de Déu per santificar la sagrada unitat, o que instrumentalitza l’educació, per intentar destruir les llengües. De Wert a Rouco, amb Aznar al centre d’aquesta inestimable glòria, l’Espanya de la Contrareforma no només ha tornat, sinó que mai no se’n va anar, i mostra la mateixa cara intolerant de sempre. És l’Espanya del retrovisor, incapaç de modernitzar les seves estructures, la seva mentalitat i la seva gramàtica.

La qüestió, però, no és el retrat de l’Espanya negra, sinó de l’altra Espanya que va somiar Aranguren, va poetitzar Machado i tan bellament va cantar Ana Belén. Aquesta Espanya sembla tan anestesiada que no es revolta davant d’aquestes proclames bel·licistes, sinó que calla, és a dir atorga, amb indolent indiferència. Com si fos normal amenaçar el representant democràtic d’un poble amb la presó pel simple fet de demanar una consulta. Com si no es trenqués alguna cosa en la consciència quan un expresident del Govern esdevé l’inquisidor major de les lleis democràtiques i vol usar-les per reprimir la voluntat ciutadana. Us imagineu per un moment aquesta mateixa reflexió en boca de Blair, parlant de les aspiracions escoceses? És imaginable en qualsevol altra democràcia europea? I si el boig o el radical o l’intolerant de torn perpetressin aitals amenaces, ni l’opinió pública, ni la publicada ni l’àmbit polític li riurien les gràcies. I, sens dubte, no cauria en el sac de la indiferència. Però a Espanya, si es tracta del conflicte català, tot s’hi val: comparar-nos amb el nazisme en televisions públiques, utilitzar el nom de Déu en va, banalitzar les amenaces físiques de l’extrema dreta, i també que els exministres i expresidents de torn utilitzin la seva notable talaia per fer el mateix, amb les lleis com a ariet. I tot això passa sense que l’opinió pública s’escandalitzi, sense que la política reaccioni i sense que el món cultural s’alteri. Aquest és el problema, que l’anestèsia de la consciència crítica espanyola és el col·laborador necessari de la intolerància. Vasos comunicants.