• 21 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Gràcies,
poble

A l’Espanya de l’Estat de benestar hi ha llars que tornen a la postguerra amb brasers i maons calents

El mínim que pot fer un polític de qualsevol nivell és el que va fer ahir el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy: agrair als ciutadans els esforços i sacrificis dels seus dos anys de mandat. Ja era hora que ho fes, perquè de vegades fa l’efecte que els governants estan extasiats per uns quants números excel·lents, convençuts de la grandesa de les seves retallades, i el contribuent només és una font d’ingressos. I la veritat és una altra. La veritat és que cada dia es podria escriure una crònica paral·lela d’èxits financers i desastres socials, i no retiro la paraula desastres. No la retiro, perquè desastre és l’atur i l’empobriment social i l’estadística de nens que no poden menjar tres cops al dia i les ferides de mort que estan rebent les classes mitjanes.

Donar les gràcies al poble suposa reconèixer que la ciutadania ha optat per la resignació, quan va poder optar per la rebel·lia. Suposa acceptar que les famílies encara funcionen i ocupen l’espai de protecció que correspon als poders públics. Suposa assumir que encara queda alguna cosa per conservar i no val la pena jugarse-la en una revolta. Suposa que funciona la solidaritat. I suposa que aquest país té altes condicions per preservar la pau social. Si no hi fossin, els milions d’aturats, els aturats sense esperança d’ocupació, els sensesostre i els nous pobres estarien assaltant supermercats.

Ara que es fa balanç del primer bienni de Rajoy, convé tenir present aquest paper del poble en l’evolució de la crisi i posar la societat en el primer pla de l’actuació política. No hauria de ser lògic que el mateix dia que es publica que les empreses de l’Ibex han tornat l’any 2012 més de 31.400 milions d’euros dels seus deutes sapiguem que la morositat bancària es va situar en un 12,7% el mes de setembre. No és lògic que ahir, el mateix dia que presumeixen de l’augment de les exportacions, se’ns comuniqui un important descens dels ingressos familiars. Podem estar construint una societat que es recupera i una altra que s’enfonsa. Suposo que ha de ser així, perquè la recuperació serà lenta. Doncs bé: si ha de ser lenta, que ho sigui. Però s’ha de tenir cura de la igualtat. Altrament, la propera vegada no n’hi haurà prou de donar les gràcies als ciutadans. Començaran a demanar indemnització.

Qualsevol persona que senti les emissores que obren micròfons al públic trobarà alguna expressió d’aquest estat de necessitat. Podrà saber que a l’Espanya de l’Estat de benestar hi ha llars que es disposen a passar l’hivern sense poder posar la calefacció i estan tornant a la postguerra amb els seus brasers i els seus maons calents. I podran saber que aquesta angoixa desemboca, com és natural, en rebuig cap als polítics i les institucions i pot desembocar, com altres vegades va passar en la nostra història, en reclamar o aplaudir un altre tipus de solucions, per enemigues que siguin de la democràcia i la llibertat.