• 21 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Laura Freixas

Catalunya com una illa

El paradís és una illa”: Carme Riera va citar aquesta frase –famosa, encara que no sé de qui és– fa dues setmanes, en el seu discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia, que va versar sobre Mallorca; i justament s’acaba de publicar un curiós llibre titulat Atles d’illes remotes, de Judith Schalansky. És evident que les illes atreuen. Ens les imaginem com llocs verges, intactes, allunyats del món: al darrere de la identificació entre illa i paradís hi ha la frase de Sartre “l’infern són els altres”. I aquesta és una de les idees que em sembla veure en el somni independentista. Ens diuen que fa trenta anys, o tres-cents, que intentem encaixar a Espanya, sense aconseguir-ho. Però creure que existeix una fórmula màgica que resoldria el problema d’arrel és oblidar que Espanya –tingui el nom, fronteres i identitat política que tingui– sempre existirà i sempre haurem de relacionar-nos-hi.

La idea de resoldre els conflictes col·lectius separant una vegada per sempre els contendents va estar de moda a mitjan segle XX: va donar origen a la partició entre l’Índia, per als hindús, i el Pakistan, per als musulmans; va suscitar també, entre els afroamericans, el projecte de crear una “Republic of New Afrika” al sud dels Estats Units, que es finançaria amb les compensacions que segons ells els devia, moralment, el Govern federal; i va donar lloc, esclar, a l’Estat d’Israel. Aquest Estat va néixer com a imprevista conseqüència del fracàs d’una idea anterior, que, encara que molt més radical, responia en el fons a la mateixa lògica, la de solucionar per la força –en comptes de mitjançant el pacte i el diàleg– els conflictes identitaris: em refereixo a la sinistra “solució final”. Jo no sé si els altres són l’infern, però sí que sé que per més fronteres que posem, hi haurem de continuar convivint. I si la convivència és difícil, la separació pot ser molt pitjor. El preu de la creació del Pakistan –en urdú ‘la terra del pur’– van ser milers de morts i milions de persones desplaçades; Israel no s’allibera de la violència. Paradisos…? L’Atles d’illes remotes en descriu una d’habitada per 120 milions de crancs, una altra en què la temperatura mitjana anual és de 16 graus sota zero, una tercera en la qual França va assajar la bomba nuclear… Schalansky subtitula el seu llibre: 50 llocs en els quals mai no he estat i als quals mai no aniré. L’entenc molt bé.

www.laurafreixas.com