• 21 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Albert Manent A. MANENT, historiador

Escarré, 50 anys després

La jerarquia eclesiàstica espanyola estava sotmesa políticament –amb dues excepcions– al règim franquista. Aurelio del Pino, bisbe de Lleida arribà fins al paroxisme en declarar que Franco era “el dedo de Dios”.

Amb aquest ambient tan resclosit no és estrany que les declaracions d’Escarré al diari francès Le Monde –ara ha fet 50 anys– caiguessin com una bomba. El règim va enviar un emissari a Montserrat, que era el falangista Mariano Calviño de Sabucedo y Gras, per convèncer l’abat que rectifiqués, però no se’n va sortir i les declaracions van donar la volta al món. El ministre Fraga féu una contraofensiva que fracassà. Era molt difícil rebatre algunes de les frases de l’abat. Per exemple: “No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó tan sols vint-i-cinc anys de victòria”. Parlava d’“un règim” que es diu cristià, però “en el qual l’Estat no obeeix els principis de base del cristianisme”. També declarava: “El poble ha d’escollir el govern i poder canviar-lo si ho desitja; això és la llibertat”. També afirmava que Catalunya “és un dels exemples típics als quals es pot aplicar l’encíclica Pacem in terris (...) Catalunya és una nació entre les nacionalitats espanyoles. Nosaltres som espanyols, no pas castellans”. Dels vuit que vam ajudar a donar forma a les declaracions, només en quedem tres de vius: el pare Marc Taxonera, Josep M. Macip i Gich i jo mateix. Recordo la cara d’esverat que va fer el periodista Novais quan sortia de l’entrevista amb l’abat. Jo li vaig preguntar: “¿Verdad que es muy cuco?”. I em contestà: “No, porque va lanzado”.

Les declaracions criticaven que s’obligués els reclusos a anar a la missa del diumenge. Al cap de poques setmanes la missa es va convertir en optativa.

Aquelles declaracions no van ser fruit d’un cop de geni. Feia potser un any que l’abat en un sermó havia respost a unes declaracions del governador civil, Acedo Colunga. També feia temps que rebia visites relacionades amb la qüestió social o amb el catalanisme. Quan van detenir Jordi Pujol, el 1960, va enviar un telegrama duríssim al Caudillo.

Si hi afegim el context de l’època, les declaracions d’Aureli M. Escarré a Le Monde són alhora un document pastoral i una vindicació d’un règim democràtic de llibertat.