El Punt Avui

L'exigència cívica i humana d'un gran repte

21/11/13 02:00 JORDI PUJOL
Manifestació en contra de la llei Wert, el desembre passat a la plaça Sant Jaume Foto: REUTERS / ARXIU.
Però si la separació es vol fer bé cal ser capaç de reconèixer els valors de cadascuna de
les parts
Que la ciutadania
es pugui expressar democràticament és la millor manera i, de fet, l'única manera de fer les coses bé

Catalunya té un problema greu. Se sent amenaçada d'ofec financer, amb greus conseqüències socials, d'inanició política i institucional, d'atac a fons contra la seva identitat. De gradual però intensa residualització en tots els terrenys. I tot això en un marc espanyol molt agressiu i que creu que ara és el moment de, definitivament, aconseguir que «dentro de dos generaciones, de la autonomía y de la lengua no se acordará nadie». O sia que l'envestida és potent i perillosa. I el clima en què es produeix, molt hostil. Per tant la reacció de Catalunya és justificada. Tot poble té dret a defensar la seva identitat i la seva capacitat de crear una societat justa i adequada a la seva manera de ser. També, si cal, amb la independència. I això és el que ara està en joc a Catalunya.

Però una reclamació com aquesta s'ha de fer bé. Bé, socialment. Bé, políticament. Bé, humanament; és a dir, amb respecte. És el que amb insistència reclama el president Mas. Diu i repeteix i reclama que el procés sobiranista que ara hi ha a Catalunya cal que sigui pacífic, respectuós i conduït amb pulcritud democràtica.

Òbviament la manera de fer que això sigui possible és que la ciutadania sigui consultada. Que es pugui expressar democràticament. És la millor manera i, de fet, l'única manera de fer les coses bé.

En això que diu el president Mas cal enfondir-hi. El que ell reclama no pot ser simplement l'observació d'unes regles. D'unes regles de bona conducta, podríem dir-ne d'urbanitat. El conflicte que tenim –que té Catalunya i que té Espanya– és de gran profunditat i no es resol amb urbanitat. O amb diplomàcia. Cal anar molt més a fons. Es resol anant molt més a fons en l'explicació i l'anàlisi de les dificultats a què ens enfronten i en les mesures i sobretot les actituds que cal prendre. Es resol anant al fons del problema. Més encara, al fons de la sensibilitat i del que per a cadascú és essencial.

Una confrontació: sobre una eventual independència toca el moll de l'os dels dos països. Més d'un o de l'altre, però de fet de tots dos. És un procés dolorós. Que sovint es fa amb violència o amb radical confrontació. Però de vegades, no.

De vegades simplement el que passa és que dos països no s'entenen, o que no es volen entendre perquè han anat divergint, o perquè la relació s'ha desequilibrat, o perquè s'ha produït un abús, o perquè les parts han deixat de sentir mútuament respecte. I passa que la convivència esdevé difícil. Molt difícil. I que és millor trencar.

Però si la separació es vol fer bé –després de molta convivència i sabent que es donen les condicions per a mantenir una relació diferent però que pot ser propera– cal ser capaç de reconèixer els valors de cadascuna de les parts. De respectar-los.

En el nostre cas concret, Catalunya no s'ha de proposar girar l'esquena al que de positiu i de vegades d'extraordinari hi ha hagut en la història d'Espanya o en la seva cultura. I òbviament en la llengua castellana. Per la seva projecció mundial, però també perquè seguiria sent la llengua de molts
ciutadans catalans, també en una Catalunya independent.

En un procés així cal valorar els drets i els valors de tothom. Cal saber valorar l'altre.

Es pot dir que tot això és
demanar massa. Que tot això és utòpic.

La resposta podria ser que realment és demanar no massa, però sí molt. Però també podria ser que si la relació entre Catalunya i Espanya continua essent la que és, i la que Espanya vol imposar, potser sí que Catalunya quedarà malmesa, però Espanya hi perdrà més del que una mentalitat intransigent pot preveure. No seria potser com l'amputació d'un membre, però podria haver-hi perill de gangrena. I la gangrena és perillosa. Pot afectar tot el cos.

Podríem dir que el repte que ara tenim –Espanya i Catalunya– és massa gros i comporta massa risc. Cal fer un gran esforç d'autoexigència política i ètica o de rebuig de la temptació de trampa sistemàtica. O de l'abús. O del ressentiment. I un gran esforç de, entre altres coses, de respecte de l'altre. Tot això no és una lletania de pies intencions. Això és un llistat de condicions d'èxit. Ho és per a Espanya, que sempre ha estat i és un país de pes i de fort significat. I ho és per a Catalunya, que ha de tenir com a objectiu evitar la pèrdua d'identitat i la capacitat de crear una societat econòmicament i socialment potent, equilibrada i justa. És pel perill que això passi que tanta gent, com mai no n'hi havia hagut, ara reclama un estat propi. I que s'hagi posat de manifest una gran energia cívica i moral al servei d'aquesta reivindicació. Com mai.

I per tant, també com mai, cal saber combinar exigència
i respecte.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol
Darrera actualització ( Dijous, 21 de novembre del 2013 02:00 )