El Punt Avui

No és només el ridícul

23/11/13 02:00 VICENT SANCHIS
Il·lustració
L'acord és el repte i té data de caducitat: les pròximes setmanes. Si els partits catalans partidaris del dret veraç a decidir, són incapaços d'endreçar-lo, no serà un problema de “ridículs”, sinó d'insolvència col·lectiva. És a dir, de salfumant nacional.
Altres articles de l'autor

Una de les cites més reiterades en aquest país de gent tan prudent –malgrat les absurdes apel·lacions de Mariano Rajoy al “seny”– és la que més serveix per repescar de l'oblit Josep Tarradellas: “En política es pot fer tot, menys el ridícul.” Aquesta frase que ha quedat encunyada entre les “històriques” del president desaparegut retrata una manera de veure i de viure profundament arrelada al país. La constatació, per cert, contrasta amb la divisa que va popularitzar Jordi Carbonell l'11 de Setembre de 1976: “Que la prudència no ens faci traïdors.” Entre prudències i ridículs les passes en aquesta part del món solen ser sovint massa curtes. Quan els dirigents catalans n'han fet alguna d'excessivament llarga –com el 6 d'octubre de 1934– els recels i les retrets s'han estirat durant dècades... o segles.

Aquesta exigència de contenció, aquesta obligació d'apamar cada gest i cada decisió, ha estat considerada fins ara una obligació històrica perquè els catalans, senzillament, puguin persistir. Una de les raons que expliquen les majories absolutes de Jordi Pujol, arrossegades durant anys, és exactament aquesta: l'enorme capacitat del president per calcular les conseqüències fins i tot de cada declaració. Pujol fins ara, i malgrat tot encara ara, sempre ha mantingut la saviesa de preveure les conseqüències de cada gest. Aquesta és una de les característiques del discurs del president: cada afirmació arriscada queda immediatament contrastada amb un matís que la limita. Per això una de les frases “històriques” seves que perviuran als annals periodístics i als registres de la memòria és: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS.” La viagra i el bromur pujolians. Som, però mirem i continguem-nos.

Tots aquests antecedents ajuden a entendre la realitat actual. Els partits més recelosos davant el moment històric que pateix i de què gaudeix Catalunya recorden una vegada i una altra la cita i l'exemple –no sempre reconfortant– del president Tarradellas. Pere Navarro, per exemple, ha apel·lat al “ridícul” tarradellià en diverses de les seves darreres compareixences. També les opcions frontalment enfrontades al procés sobiranista reclamen al president de la Generalitat que calculi on el portarà l'obcecació i que, sobretot, eviti de fer “el ridícul”. Finalment, de la mateixa manera, els partidaris del dret a decidir o de la independència se senyen obsessivament i demanen a tot el santoral que privi els catalans de “fer el ridícul”.

Fer el ridícul, en efecte, és un dels perills que planen sobre aquesta arriscada situació. Que tot acabi en un foc d'encenalls, que els dirigents polítics de la maniobra pleguin davant la primera trompada, que els sobiranistes o els independentistes s'arronsin davant les amenaces o a la primera escopetada. Tot això pot passar i, de fet, hi ha una experiència històrica acumulada a còpia de derrotes i desgràcies que fan preveure que acabarà passant. El “seny” a què apel·la Mariano Rajoy, el sentit de ridícul, són també evidències d'una feblesa crònica d'un país que de fa segles no practica l'art de la guerra, que rebutja les exhibicions de l'autoritat, que s'estima poc els cossos de seguretat –perquè ha desconfiat secularment d'un Estat incapaç– i que es mira amb disgust les parades militars. Un país derrotat i murri, en definitiva.

Catalunya –l'expressió majoritària dels catalans expressada democràticament al Parlament– podria fer ara el “ridícul”. Això és cert. I els que discrepen de les conviccions i les intencions d'aquesta majoria utilitzen aquest recurs per imposar la seva manera d'entendre la realitat. Ben segur que el govern de Mariano Rajoy no permetrà que es faci cap consulta que qüestioni la sobirania “nacional”. És possible que aquesta consulta no s'acabi fent per falta de garanties que l'avalin dins i fora del país. Hi ha també possibilitats que les eleccions que es convoquin després de constatar aquesta limitació no acabin de ser del tot “plebiscitàries”. Però, abans de tot això, hi ha un perill previ, que va molt més enllà de fer o deixar de fer el ridícul.

És aquest el perill de la incompetència i la insolvència del poble català expressada a través de la incapacitat dels seus representants polítics majoritaris. La pròxima fase del viatge sobiranista –la “deriva”, segons el que pretenen els seus detractors més mordaços– és l'acord per definir una pregunta i una data per a la consulta. Així ho han pactat Convergència i Unió i Esquerra i així ho han acceptat també Iniciativa-Verds i la CUP. És veritat que el PSC se n'ha desmarcat, però també és cert que ara aquestes quatre forces polítiques no poden quedar en evidència. No és fàcil decidir què preguntar. Contra els criteris de claredat i concisió –“Accepta que Catalunya es constitueixi en un Estat independent?”– hi ha les raons dels que representen altres opcions més elaborades, es diguin federació, confederació o maniobra de distracció. La “inclusió” del contingut de la pregunta va contra la seva “radicalitat”. Com més “radical” sigui l'enunciat pot resultar menys “inclusiu”. L'enunciat no pot enganyar els centenars de milers de catalans –majoritaris al Parlament– que volen decidir alguna cosa amb conseqüències reals i adultes. Però tampoc pot excloure molts altres milers de catalans representats per opcions polítiques menys dràstiques.

Darrera actualització ( Dissabte, 23 de novembre del 2013 02:00 )