• 23 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Carles Casajuana

Atonia i mobilització

Per Madrid, Barcelona va massa de pressa; per Barcelona, Madrid roman desesperantment inert

Una de les diferències que es noten anant i venint entre Barcelona i Madrid és que a Catalunya hi ha un projecte que mobilitza la societat i que –a favor o en contra– és punt de referència per a tots, i a la resta d’Espanya no. És un contrast molt viu.

JAVIER AGUILAR

Els estralls de la crisi són visibles tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Atur massiu, botigues tancades, empreses que trontollen per falta de crèdit, retallades a dojo i molta gent que ha de fer esforços titànics per arribar a final de mes. També es nota que la crisi econòmica ha mutat en crisi política i que l’edifici construït en la transició està ple de goteres. Les institucions estan molt erosionades, els partits estan atrapats en un fangar de corrupció i la desconfiança envers els polítics és aclaparadora.

Tot això és comú a Catalunya i la resta d’Espanya. Però a Catalunya la insatisfacció, la frustració i el desig de canvi han cristal·litzat en una gran majoria favorable a l’obertura d’una nova etapa política mitjançant el replantejament de la relació amb la resta d’Espanya. La participació massiva en la Diada de l’any passat i en la Via Catalana aquest any ha tingut un efecte catàrtic i ha fet néixer un sentit de comunió entre sentiments molt diversos que van de l’independentisme al regeneracionisme i que uneixen a tots els que estan a favor de donar la veu als ciutadans perquè es pronunciïn sobre el futur de Catalunya. Aquest projecte il·lusiona perquè ve de baix i perquè incorpora un element èpic davant de la tossuda resistència del Govern espanyol.

Mentrestant, a la resta d’Espanya la insatisfacció no acaba de cristal·litzar en cap projecte concret. Es viu una sensació de final de regnat. La necessitat de canvi es palpa a tot arreu. Uns proposen mesures regeneracionistes; d’altres volen una recentralització que posi fi al café para todos; uns altres, encara, reclamen més fermesa envers l’independentisme. Cada cop hi ha més gent que aposta per la reforma de la Constitució i una rentada de cara de tot el sistema polític. Però el temps va passant i la societat es resigna sense acabar de girar full.

Això fa que el pols vital sigui diferent a Catalunya i a la resta d’Espanya. A Catalunya, és vibrant, dinàmic. Pot ser confús, de vegades tens, però és molt viu. Per dir-ho en termes nietzscheans: hi ha un sí, un no i una línia recta (encara que no tots els partidaris de recórrer-la la veuen igual ni saben si serà transitable). A la resta d’Espanya, en canvi, és àton, indecís. Hi ha molts nos, cap sí indiscutible i encara menys cap línia recta. A Barcelona, hi ha il·lusió. Es pot discutir si és una il·lusió responsable o no, si és compartida per la majoria o només la sent una minoria. Però existeix i és contagiosa (o al·lergògena, depèn). A Madrid, regna la desmoralització. La societat catalana està mobilitzada: uns estan a favor de la independència i d’altres en contra, uns –la majoria– volen una consulta i d’altres no. Però gairebé tothom sembla d’acord que s’ha arribat a la fi d’una etapa i que cal començar-ne una altra. A Madrid, en canvi, la frustració per la crisi, per la corrupció i per l’erosió de les institucions no acaba de trobar una sortida. El Govern espanyol ha apostat a la carta de la recuperació econòmica, amb l’esperança que la fi de la recessió generi il·lusió i tregui la gent de l’atonia. Però de moment la recuperació només és visible per molts pocs.

Aquesta diferència entre Madrid i Barcelona és un element que condiciona fortament el diàleg entre la Generalitat i el Govern central. A Barcelona, tot se supedita al monotema. La situació és semblant a la d’un esportista que es prepara per a unes olimpíades i que ajorna totes les decisions que no són imprescindibles fins després. Hi ha un objectiu i cal dedicar-hi tota l’energia, sacrificant el que calgui sacrificar. A Madrid, en canvi, les energies estan disperses i no acaba d’aflorar cap objectiu que pugui ser assumit com a propi per una part suficient dels ciutadans.

Per Madrid, Barcelona va massa de pressa. Per Barcelona, Madrid roman desesperantment inert. A Catalunya, centenars de milers de persones es van donar la mà i van segellar un pacte. A la resta d’Espanya, la gent no està d’acord en gairebé res. A Catalunya, ningú sap com acabarà tot això, però la societat està en marxa i no es vol aturar. A la resta d’Espanya, no volen assumir el que està passant. Se’n van oblidar després de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, se’n van tornar a oblidar després de la Diada de l’any passat i els agradaria poder tornar-se’n a oblidar ara. No volen pensar-hi. Els fa posar de mal humor. Confien que el problema s’esvaeixi tot sol.

És una diferència molt viva. No sé si tindrà conseqüències ni, en cas afirmatiu, quines, però em fa l’efecte que és un dels elements clau de la situació.