• 24 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Pilar Rahola

El marquès

El senyor Mario Vargas Llosa, marquès d’ídem, llança floretes amb cianur als catalans

Cada cert temps el senyor Mario Vargas Llosa, marquès d’ídem, llança floretes amb cianur als dolents catalans. Des que va abandonar el seu Perú alliberat i es va instal·lar en la mare de totes les pàtries, la seva defensa de l’Espanya una i eterna s’ha convertit en una de les seves banderes predilectes, generalment alçades com a contraposició al pervers nacionalisme que fa malbé la pàtria de Gaudí. Mario ens avisa, des de la seva elevada àgora, que els nacionalismes són el càncer de la llibertat, la pura perversió, el mal encarnat en bandera.

I per bé que podria semblar que es refereix als nazis, o als feixistes, o al

tutti quanti de la ideologia totalitària, resulta que no, resulta que la seva mirada inquisidora es projecta sobre la díscola i destemprada Catalunya. I és així com aquest escriptor de meravelles, nascut en un país els avantpassats del qual –els propis– van lluitar pel seu alliberament, ens assenyala amb el dit de Déu com conspicus àngels del dimoni. És a dir, la perversió de les idees, les persones, la humanitat i l’univers sencer no està en defensar Espanya o França, o fins i tot el Perú, sinó en defensar Catalunya. I convertits en heretges de la religió ideològica que l’estimat Nobel projecta, ens cau sobre el cap el seu implacable martell.

La veritat és que podríem explicar-li algunes coses al senyor marquès, però fa una mica de fatiga, perquè és sabut que no hi ha pitjor sord que el que ho té tot sentit. Podríem explicar-li, per exemple, que el nacionalisme català sempre va tenir un caràcter defensiu, sempre va ser inequívocament democràtic i sempre va lluitar per les llibertats de tots. De tots, inclosos els tots d’Espanya. Podríem parlar-li dels que moriren sota el feixisme defensant la identitat catalana, de les lleis repressives que han intentat reiteradament destruir el nostre idioma, de la barbàrie que sovint ha utilitzat la bandera d’Espanya per imposar-se. Fins i tot podríem parlar-li de la naturalesa antiètnica del llegat català, de la terra d’acollida, d’una nació feta d’al·luvions humans que l’han enriquit. Podríem recordar-li els anys a Barcelona, on respirava un oxigen una mica més lliure. Podríem parlar-li dels escriptors que van lloar la independència del Perú, i del llegat dels quals se sent hereu. Podríem fins i tot demanar-li que quan es posa formidable, en actitud Max Estrella valleinclanesc, parlés en aquests termes brutals sobre el nacionalisme espanyol més recalcitrant, el que vol enviar presidents democràtics a la presó, el que té horror a les urnes, el que recorda el soroll de la Brunete, el que nega el dret dels pobles al seu destí. De fet, a l’amic Vargas Llosa podríem dir-li, demanar-li, explicar-li tantes coses... Però al final queda el que va dir Mario Benedetti de l’il·lustríssim marquès: “A Varguitas cal llegir-lo, però mai no hem d’escoltar-lo”. Caldrà fer-li cas.