• 27 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Francesc de Carreras

Assajos històrics sobre Espanya

En els darrers anys comencen a abundar els assajos històrics sobre Espanya distanciats de la metafísica, és a dir, d’aquella “profunda preocupació per l’ésser d’Espanya”, com si d’un cos viu es tractés, que tantes pàgines va ocupar des dels escriptors de la generació del 98 fins a Laín Entralgo, passant per Ortega.

MESEGUER

Tanmateix, des dels anys seixanta del segle passat, més que per l’ésser d’Espanya, el centre d’atenció va passar a l’existir d’Espanya, a les condicions materials de vida dels espanyols. En aquest gir va ser decisiva l’orientació per estudiar l’economia i la societat del passat, fruit de la influència dels historiadors marxistes britànics i l’escola dels Annales francesa. Alhora, a causa de la inevitable llei del pèndol, es van abandonar llavors realitats històriques més superestructurals però igualment importants, com eren els canvis de mentalitat social en diferents àmbits, entre ells, la mateixa idea d’Espanya i les diverses ideologies del nacionalisme espanyol. Especialment en els darrers anys, aquest vuit s’està reparant.

La novetat és que aquests assajos, en la majoria dels casos, s’han dut a terme des de la perspectiva d’un nacionalisme no identitari –com va ser el cas dels autors abans citats–, sinó des d’una idea de nació il·lustrada i liberal, és a dir, des de criteris d’universalitat. S’enllaça així amb la idea de nació espanyola que és present a l’article 1 de la Constitució de Cadis (“la reunió de tots els espanyols dels dos hemisferis”) i en la idea constitucional de pàtria que formula Argüelles en el seu memorable discurs de presentació a les Corts gaditanes en assenyalar amb el dit el nou text constitucional i exclamar: “Espanyols: ja teniu pàtria”.

Així doncs, des d’aquesta perspectiva, la nació és el conjunt de ciutadans espanyols i la pàtria ja no és, com antany, la tradició, el rei o la religió, sinó la llei, la igualtat de tots davant una llei parlamentària l’origen de la qual és a la Constitució i que és la garantia de la llibertat individual. És la mateixa idea dels revolucionaris francesos que van aprovar la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà o dels nord-americans que van aclamar la declaració d’independència redactada per Jefferson. El patriotisme constitucional no neix amb Habermas, sinó que es remunta al contraactualisme de Hobbes i de Locke: l’Estat és el resultat d’un contracte entre persones racionals, lliures i iguals.

Dins d’aquesta tendència es poden destacar tres llibres recents. En primer lloc, el de Ricardo García Cárcel, La herencia del pasado. Las memorias históricas de España (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2011), és un repàs, des de les fonts bibliogràfiques de cada època, de recurrents temes polèmics que encara avui són objecte de debat. Entre altres, la influència en la formació d’Espanya dels romans, els visigots o la confluència medieval de cristians, àrabs i jueus; la confrontació entre tradició i modernitat que traça la línia divisòria entre les famoses dues Espanyes, la conservadora i la progressista; les bases històriques dels nacionalismes basc i català; la “tercera Espanya” com a possibilitat incerta. Tot des de les arrels històriques, tot de gran actualitat.

Més recentment, el llibre compilat per J. Moreno Luzón i X.M. Núñez Seixas, Ser españoles. Imaginarios nacionalistas en el siglo XX (RBA, Barcelona, 2013), se cenyeix, com indica el seu títol, a la passada centúria i, després d’un capítol inicial en el qual Álvarez Junco resumeix les principals posicions sobre els mites històrics sobre Espanya (regeneracionistes i krausistes, Ortega, Castro i Sánchez-Albornoz, Vicens Vives, Tuñón de Lara), es passa a estudis monogràfics de la imatge d’Espanya en matèries que van des de la monarquia, la república, la religió o la bandera, fins a Madrid com a capital, els mapes, les dones, els toros, l’esport i, fins i tot, les espanyolades en el cinema. En el fons, un exercici saludable d’autocrítica que mostra els aspectes més ridículs dels mites espanyolistes.

Per últim, but not least, un volum que, per quantitat (1.500 atapeïdes pàgines) i qualitat, passarà a ser en el futur d’ineludible consulta. Es tracta d’Historia de la nación y del nacionalismo español, dirigit per Antonio Morales, Juan Pablo Fusi i Andrés de Blas (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2013), i en el qual col·laboren prestigiosos historiadors, economistes, juristes, crítics literaris i filòlegs de generacions diferents, molt ben estructurat pels directors i que resulta ser una història problemàtica d’Espanya més enllà del seu títol, que crec que redueix el seu contingut.

Sense apel·lar a una idea metafísica d’Espanya, la pluralitat d’autors fa que es plantegi una qüestió candent: és Espanya una nació entesa com una realitat històrica decantada al llarg dels segles o es tracta només d’una nació, composta de ciutadans, l’origen de la qual es troba en la sobirania popular? La resposta no és simple sinó complexa. Els directors afirmen en el pròleg que Espanya no és una “comunitat imaginada”, però molts dels autors ho posen en qüestió. Un llibre per reflexionar.