• 27 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Salvador Cardús i Ros salvador.cardus@uab.cat

En públic o bé en privat

Una de les armes del combat polític consisteix a atribuir a l’adversari polític un pensament en privat diferent del que sosté en públic. El dependentisme espanyol darrerament hi ha recorregut de manera repetida –molt particularment, el secretari general del PSC, Pere Navarro– per revelar amb afectada indignació que hi ha qui defensa la consulta per a l’exercici del dret a l’autodeterminació per a l’any 2014 però en privat reconeix que serà del tot impossible. És un cas semblant dels que revelen el contingut d’àpats discrets a Madrid de consellers independentistes de la Generalitat dels quals s’insinua que allà es venen tota l’herència per un plat de llenties. La intenció última d’aquest joc brut és escampar desconfiança sobre els adversaris encara que, com es pot constatar, així tampoc no aconsegueixen recuperar la confiança cap a qui hi recorre.

ÓSCAR ASTROMUJOFF

Amb intencions contràries, hi ha el cas dels que asseguren que entre les elits econòmiques catalanes hi ha personatges molt i molt significats que, en privat, són partidaris de la independència de Catalunya. Només en privat, és clar, perquè a causa de les seves responsabilitats i de les conseqüències negatives que podria comportar per a les seves empreses en públic mostren una actitud discreta, si no fins i tot contrària al procés. Circulen noms però, és clar, no cometré la indiscreció de fer córrer rumors que, tant si són falsos com si no, perjudicarien els qui se suposa que volen restar en l’anonimat. I és que no m’interessa tant l’anàlisi dels casos concrets com comentar aquesta dissonància entre l’àmbit públic i el privat, particularment en la vida política.

De fet, tothom sap que mai no hi ha una correspondència exacta entre allò que diem en privat i allò que podem o volem dir en públic. No és pas una qüestió d’hipocresia, ni de doble llenguatge, sinó de la capacitat que hem adquirit a l’hora de mesurar les conseqüències de les nostres paraules. Ja fa molts anys que hom es va adonar que dir també és una manera de fer, que no és cert que les paraules se les emporta el vent i que és una absurditat contraposar fets i paraules. Portant-ho al límits, callar també és una manera de dir i, per tant, de fer. Per tant, que el que diem en públic o en privat no sigui ben bé el mateix no es deu necessàriament a cap voluntat d’engany sinó que té a veure amb la conveniència de ser discrets sobre les nostres intencions o d’ajustar-nos a la correcció política d’un determinat entorn per mirar de no ofendre la sensibilitat de ningú. Sense cap mena de dubte, aquest discerniment en l’ús del llenguatge en contextos públics i privats és un dels pilars fonamentals d’un aprenentatge reeixit de la sociabilitat en la societat moderna. Un dels grans avenços de les societats democràtiques és, precisament, la garantia del respecte a aquest doble espai, cosa que no existia en les societats en què la noció de privacitat era impensable.

I si això és així en general, en la política en particular encara és més cert. La raó és que la política tracta de l’exercici del poder, i el poder té un dels seus fonaments en la força del secret. No ho dic tan sols per allò dels “secrets d’Estat”, sinó per la necessitat de ser discrets per fer reeixir les negociacions i els pactes. O per la conveniència de no revelar les pròpies estratègies en situacions de confrontació d’interessos. És cert que darrerament s’ha trobat una gran complaença en els casos d’individus que han traït la confiança d’organismes públics i han revelat secrets d’Estat. Es tracta d’aquella simpatia irreflexiva que desvetllen els David que s’encaren amb èxit amb els Goliat de torn. Però més enllà dels abusos, el secret sempre serà el gran aliat del poder. I, no en tinc cap dubte, fins i tot els més radicals defensors de la transparència en política, com ara aquests que volen que totes les reunions possibles entre Mariano Rajoy i Artur Mas siguin públiques, amaguen muntanyes de secrets.

Si tornem als casos d’actualitat esmentats al principi de l’article, una cultura política madura no s’hauria d’escandalitzar d’aquesta mena de denúncies demagògiques. No tan sols és perfectament compatible voler una consulta el 2014 fent tot el possible per tal que se celebri i alhora tenir la certesa que el Govern espanyol no l’autoritzarà. Senzillament, és propi de persones ben informades. I és perfectament compatible insistir en la defensa d’un projecte tot i sabent les enormes dificultats que comporta. Què en deu pensar Pere Navarro –en privat– de la possibilitat d’una reforma veritablement federal de la Constitució espanyola en un termini que entri dins del curs de les expectatives de vida d’una persona de la seva edat? De la mateixa manera, tampoc no hauria d’escandalitzar ningú que determinades responsabilitats forcin la discreció de les opinions en públic de persones socialment rellevants. Seria útil que ens permetessin conèixer les seves veritables aspiracions sobiranistes personals? En part sí, perquè afegirien moral vencedora al projecte de transició nacional. Però si això hagués de tenir conseqüències en la viabilitat d’una empresa en la qual treballen milers de persones, potser encara ens convé més el seu silenci. En les hores greus que travessa el país, ens cal més maduresa política i menys sensibilitat frívola a l’hora d’escandalitzar-se. Com diu l’Evangeli, tan condemnable és escandalitzar els petits com que els poderosos facin veure que estan escandalitzats.