• 27 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)

L’argument de la por

Si més no, és d’agrair que Linde fos tan apocalíptic amb Catalunya com amb la resta d’Espanya

La por és un argument sempre pobre, la qual cosa no significa que no sigui efectiu. Les pàgines dels diaris van plenes de notícies basades en temors, com si els seus emissors preferissin convèncer a través de l’angoixa, com si l’ansietat que provoquen busqués sacsejar la nostra atenció. Joanna Burke, autora de La por, una història cultural, afirma que els mitjans de comunicació són els principals transmissors de l’espant, com si fóssim els transportistes del pànic. És possible que això sigui així perquè, en el fons, la por constitueix un mecanisme d’adaptació per respondre a situacions adverses, i en aquest sentit resulta beneficiosa.

Dilluns, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, va prendre el relleu en l’enumeració del catàleg d’horrors que arrasarien una Catalunya independent dient que una declaració unilateral suposaria la seva fallida, ja que estaria obligada a crear una moneda pròpia i una supervisió bancària, amb el problema addicional que els actius serien en la moneda pròpia i els passius en euros. Si més no, cal agrair al governador que reconegués que aquest escenari seria tan catastròfic per a Catalunya com per a Espanya.

L’últim any, coincidint amb l’accelerament sobiranista de Mas i Junqueras, no passa setmana sense que aparegui un alt càrrec de l’Administració que adverteixi dels perills de la ruptura amb Espanya. Hem llegit que l’ONU no reconeixeria Catalunya, que la Unió Europea la deixaria a fora, que les multinacionals marxarien, que a Espanya caurien les vendes dels productes catalans, que el país no tindria accés al finançament, que no es podrien pagar les pensions... El Govern central ha fet una aposta per l’estratègia de la por que, tot i sent efectiva, pot acabar per fer col·lapsar els seus efectes. Certament, el temor aconsegueix en el primer moment que el nostre organisme respongui físicament i emocionalment, amb un increment de l’angoixa, unida a la intensificació del ritme cardíac, l’augment de la pressió arterial o la dilatació de les pupil·les. Però, a força de repetir espants, els efectes disminueixen i les sensacions es desacceleren, així que el que abans produïa una resposta defensiva finalment ja no altera ni la ment ni el cos. Herman Hesse va ser qui va advertir que quan es tem algú és perquè a aquest algú li hem concedit poder sobre nosaltres. Quan es repeteixen els arguments i s’exageren les estratègies, ni els uns no espanten, ni les altres s’escolten.

Es troba a faltar en el Govern d’Espanya tot un argumentari sobre la bondat de continuar units ( Better together, ha formulat Cameron a les portes del referèndum d’Escòcia) i propostes per superar aquesta sensació de tracte injust que nia entre una amplíssima majoria de ciutadans. Halloween ha passat i ens mereixíem el gall dindi d’Acció de Gràcies.