• 28 nov. 2013
  • La Vanguardia (Català)
  • Fernando Ónega

Informe d’un viatge

El debat català és crític, plural, però endogàmic, amb una clamorosa absència explicativa de l’Estat

Senyor president del Govern espanyol: el motiu d’aquest breu informe és relatar-li les experiències d’un ràpid viatge del cronista a Barcelona. Dates: dilluns i dimarts, 25 i 26 de novembre. Punt de partida: Puerta de Atocha, Madrid. Primera salutació: la d’un home que es presenta com a membre de Foment i reconeix el cronista per les seves col·laboracions amb Josep Cuní. Informació bàsica a l’andana: fa un any ningú de Foment no volia parlar ni sentir parlar d’independència; avui, més de la meitat d’aquests empresaris hi estan a favor. Creuen que podria ser la solució. I no els preocupa perdre el mercat espanyol, encara que els suposi el 30% de les vendes. Conclusió primera: si això és veritat, no hi ha res a fer. S’ha entrat en un procés potser una mica suïcida, en què el negoci ja no compta; el que compta és la mística.

L’hi comento més tard a Oriol Junqueras, en una trobada fugaç. El líder d’ERC m’aclareix que el gran empresariat no es pronuncia públicament pels interessos i compromisos de les seves relacions amb l’Estat, però el 100% dels empresaris petits i mitjans està a favor de la independència. I ERC creix. Amb aquest diagnòstic del líder: cada vegada que vostè o un dels seus ministres, senyor president, parla de Catalunya, el partit secessionista guanya un escó. Conclusió segona: Espanya perd la burgesia catalana, la que podria estar més interessada a continuar amb l’Estat espanyol.

Tercera etapa: entrevistes en mitja dotzena de mitjans. Casualitat: a totes les televisions a les quals va el cronista (8tv, TV3, TVE) es parla del mateix en la informació, els comentaris i les tertúlies: les discussions per arribar a un acord sobre la data i la pregunta de la consulta. És el tema català, no n’hi ha cap més. I una anotació d’interès, president: en totes hi ha inquietud per saber com es veuen les coses a Madrid. Es percep necessitat de votar, no se sap com es podrà fer, però hi ha la convicció que es votarà. Conclusió tercera: el debat català és crític i plural, però endogàmic. Anoto una clamorosa absència de presència explicativa de l’Estat.

I quarta etapa: el carrer. Ni un gest d’acritud cap a qui parla en castellà. Màxima cordialitat dels qui reconeixen el cronista. Sensació de calma, en espera del que pugui passar, que ningú no sap què serà ni com serà el desenllaç. En l’aire floten els avisos de l’Assemblea Nacional i les seves mobilitzacions, que creen la sensació d’un moviment social ja incontrolable pels polítics. A les façanes i els balcons, grans pancartes que identifiquen independència amb progrés i ocupació, i cap missatge d’unitat. Hi ha menys estelades de les que m’havien anunciat, però prou per percebre que passa alguna cosa. I només hi he vist una bandera espanyola. Dic una mentida: n’hi ha algunes als quioscos de la Rambla. Però són per vendre. L’hi comunico, senyor president, per si alguna d’aquestes anotacions fos del seu interès. Crec que sí.